“Carloandrés a Eivissa. 1958 – 2018” i “L’espera de la letargia” a València

Amb l’autora acompanyada per Vicent Berenguer i per l’editor, Andreu C. López Seguí (Finis Africae)

L’espera de la letargia és un llibre d’escriptura lenta, molt meditat, intens i ben estructurat. L’autora no ha tingut presses a l’hora de publicar-lo i açò afavoreix que en els poemes no hi trobem res que sigui gratuït o sobrer i que les metàfores i les imatges s’hagin treballat de manera precisa i acurada, la mateixa precisió que trobam en el tractament de la llengua, en l’ús dels mots. El títol ens parla d’una espera cap a un estat de suspensió, que és la letargia. Com diu Josep Anton Soldevila en el pròleg “en aquest estat hi ha un frontera clara entre el que és dins i el que és a fora i el moviment, en definitiva la vida, transcorre enllà del seu interior”.

En el mateix acte es presentarà també el catàleg Carloandrés a Eivissa, obres d’ahir, obres d’ara, del mateix editor, i sobre l’exposició que es va fer a l’Octubre CCC el passat mes d’abri

El Govern presenta el catàleg de l’exposició “Carloandrés a Eivissa.1958-2018”

La consellera balear de Cultura en funcions, Fanny Tur i el regidor de Cultura en funcions 
de l’Ajuntament d’Eivissa, Pep Tur, i, han presentat aquest matí el catàleg de l’exposició 
"Carloandrés a Eivissa. Últimes obres, obres d’ahir. 1958-2018"

En l’acte d’aquest matí s’ha presentat l’edició del catàleg de les dues exposicions simultànies dedicada al pintor Carloandrés, recentment desaparegut, que es varen inaugurar al refectori de l’Ajuntament i a es Polvorí en el marc de les Festes de la Terra de l’any passat i ha itinerant després per diversos espais expositius.

Aquestes mostres organitzades per l’Ajuntament d’Eivissa i la conselleria balear de Cultura s’ha pogut veure a Mallorca i al Centre Octubre de Cultura Contemporànea de València, d’on era originari l’artista.

Les exposicions, organitzades prèviament a la mort del pintor, es varen dividir en dos parts, la primera dedicada a una mostra retrospectiva, amb retrats i paisatges realitzats des de l’arribada a Eivissa el 1958, fins a l’exposició retrospectiva que li dedicà el Consell d’Eivissa l’any 2011 a la desapareguda sala del Centre Cultural de S’Alamera; la segona estava dedicada a mostrar les pintures executades entre 2011 i la seva mort, l’any passat.

A les mostres hi havia obres cedides per la família de l’autor, juntament amb obres de col·leccions particulars per part del Bisbat d’Eivissa, la família Ramón i la Casa de les Mares Agustines de Palma, amb un quadre de cada una de les col·leccions privades.

L’edició del catàleg permet que aquelles dos exposicions romanguin en el temps, sent el testimoni de l’important llegat artístic del pintor, ha apuntat el regidor de Cultura Pep Tur.

Per la seva part, Fanny Tur ha indicat que l’Institut d’Estudis Baleàrics ha pogut portar a termini l’edició del catàleg així com a fer possible l’itinerància de l’exposició, complint així la seva funció de difusió de l’art fet a les illes.

Finalment, Andreu Carles López Seguí, fill del pintor i comissari de la mostra i coordinador de l’edició del catàleg, ha agraït a l’Ajuntament d’Eivissa i a la Conselleria de Cultura la seva implicació en l’organització de l’exposició i l’edició del catàleg.

Mor a Eivissa el pintor i professor Carloandrés

El passat dia 18 de juliol morí a Eivissa, el pintor i professor de dibuix Carloandrés. Carloandrés López del Rey (Sada, 1926 – Eivissa, 18 de juliol de 2018) va ser un pintor eivissenc i professor de dibuix. De família i formació valencianes, nasqué accidentalment a Galícia. Format a les Escoles de Belles Arts de San Fernando de Madrid i Sant Carles de València. Sovint se l’ha considerat com paisatgista, malgrat que ha desenvolupat totes les tècniques i motius pictòrics al llarg de la seva extensa carrera, en especial el retrat i les natures mortes. La seva obra, de caràcter figuratiu i personals accents, mitjançant una paleta que abasta des de la gradació freda dels blancs als càlids ocres i malves, passant pels verds i els blaus. A la seva obra empra indistintament l’oli i el guaix

Biografia

Carloandrés, valencià malgrat que nascut accidentalment a Sada, és el tercer fill d’Alfons López Vidal, natural de València —caporal de carrabiners i músic militar—, i de Manuela del Rey Martín de Vidales, nascuda a El Escorial. Carloandrés sempre porta amb orgull les seves identitats valenciana, gallega i eivissenca. No en renega mai ni corregeix aquells que diuen que és un pintor gallec, basant-se amb el seu lloc de naixement, un pintor valencià, pels orígens i la formació, o un pintor eivissenc, perquè és a Eivissa on ha viscut i ha desenvolupat la major part de la seva carrera.

El treball de son pare, i els estudis, el dugueren a recórrer i residir, durant tota la seva jovintut, a una gran quantitat de localitats arreu de l’Estat Espanyol.

Va cursar els seus primer estudis a l’Institut Lluís Vives durant la guerra civil, estudis que compaginava amb l’Escola d’Arts i Oficis de la capital llevantina i com aprenent al taller dels imatgers valencians Rausell i Llorens. Després de la guerra civil espanyola cursa estudis a les escoles de Belles Arts de San Fernando (Madrid), on obté el premi Molina Higueras i el diploma de mèrit de la Reial Acadèmia de San Fernando, i a l’Escola superior de Belles Arts de Sant Carles (València). És també a València on adquireix els seus primer materials, la seva primera caixa de pintures, els seus primers colors a la botiga de Lluís Viguer, una institució de l’art valencià dels segles XIX i XX.

El 1948 exposa per primera vegada a la mítica Sala Mateu de València, des d’on es llançaren tants de pintors valencians de la seva generació, i companys seus d’estudis, com M. Mompó, E. Sempere, L. Arcas, R. Llorens. En aquesta primera exposició, ja apareixen alguns dels que seran els seus gèneres més estimats: el retrat, el paisatge i la natura morta.

A València fa amistat amb el poeta Joan Bautista Bertrán,  jesuïta català destinat al col·legi de la companyia de la ciutat. Fruit d’aquesta relació s’introduirà en la poesia i crearà una tertúlia poètica amb els poetes valencians Ricardo de Farges i Francisco Brines, que havia estat alumne de Bertran. Pinta els retrats d’ambdós poetes i presenta el de Ricardo de Farges a l’Exposició Nacional de Belles Arts.

El 1950, obté per concurs oposició la primera pensió individual que concedeix la Caixa d’Estalvis de València (1950-51), gràcies a la qual recorre el país fent un estudi sobre un dels seus pintors més admirats, Zurbarán. Gràcies a aquesta pensió fa el seu primer contacte amb les illes Balears, amb una breu estada a Palma, on pinta diverses de les obres que ara es conserven al fons de l’Obra Social de Bancaixa.

L’any 1956 participa en la posada en marxa de l’Institut Laboral de Lalín (Pontevedra), on va ser el primer professor i introductor al dibuix del pintor Alfonso Sucasas Guerra. A Lalín farà una important activitat cultural, dictant conferències sobre Història de l’Art, donant classes particulars de dibuix i exposant al Casino de Lalín. Resideix a Lalín fins al 1958, en què obté per a oposició la càtedra de Dibuix Artístic de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics d’Eivissa, en substitució del pintor Ignasi Agudo Clarà. De 1981 a 1983 ocupa la direcció de l’Escola d’Arts i Oficis d’Eivissa.

Ha exposat individualment en més de cinquanta ocasions i ha participat en un gran nombre d’exposicions col·lectives. Al seu moment, és un dels pintors d’Eivissa amb una més continuada presència a l’exterior. A Palma, exposa a les Galeries Danús (del pintor Bússer) el 1962. Posteriorment, ho fa a les Galeries Costa (1965), regentades per Josep Costa, Picarol, al Cercle de Belles Arts (1966, 1967, 1968 i 1972), a la Galeria J. Blanes (1973, 1974 i 1975), a Byblos (1978), una altra volta a la Danús (1979, 1980 i 1981), a la Galería Nadal (1983) i a l’Horrach-Moyà (1995). A més de les nombroses exposicions a Eivissa, ha mostrat la seva obra a Sevilla, València, Lalín, Salamanca, Saragossa, Madrid, Neuchatel i Lavaux (Suïssa), etcètera.

Dels premis i reconeixements obtinguts destaquen, la menció honorífica i medalla de bronze a la Biennal d’Art del Regne de València (1951), la medalla de plata de la primera Exposició de Belles Arts de la Societat Benimar de València (1954) i l’accèssit al concurs per a la decoració de la capella de Las Navas del Marqués. Medalla d’Or del Grup Filatèlic de Palma (2007) pels seus dissenys postals.

Cartell exposició Carloandrés

Cartell exposició Carloandrés

Trajectòria artística

En arribar a Eivissa, s’integra al grup de pintors eivissencs i residents, amb els quals comparteix experiències i exposicions. Malgrat no formar part de cap dels dos grups organitzats de l’època —Grup Puget, format el 1962 per quatre eivissencs, i Ibiza 59, un col·lectiu d’artistes estrangers— la influència de Carloandrés en l’ambient artístic pitiús es fa palesa tant en l’àmbit social com en l’educatiu. Una llista dels deixebles que passen per les seves classes aquells cinquanta anys d’ensenyança seria interminable: pintors i escultors, com Vicent Calbet, Josep Marí, Pere Guasch, Francesc Riera Bonet, Toni Cardona, Carles Guasch, Joan Ribas, Andrés Moreno, arquitectes com Elias Torres, i Marc Tur, ceramistes com Anneliese Witt, i un llarguíssim etcètera, reben formació en el dibuix artístic i tècnic de les seves mans.

A Eivissa establirà una forta amistat amb el pintor Antoni Pomar, també professor de la mateixa Escola d’Arts i Oficis, que serà el seu company en moltes exposicions conjuntes. Coneix també el pintor català Miquel Villà, llavors ocupant habitual —amb la seva esposa Blanca— d’una habitació de la Fonda la Marina. Villà passa llargues temporades a Eivissa des d’abans de la Guerra Civil, i té una estima especial pel paisatge i la llum de l’illa. La seva amistat, que es manté fins a la mort del pintor català, produeix una estimulant relació intel·lectual i artística, que arriba a influenciar l’estil d’ambdós pintors, que intercanvien tècniques i temes. El 1961 participa en el concurs per a la Basílica d’Aranzazú, devora un dels grups artístics més interessants de mitjans del segle XX, i el seu projecte és elegit per a participar a l’exposició organitzada amb aquest motiu al Museu d’Art Contemporani de Madrid.

El marqués de Lozoya, li dedica un llarg article al Diario de Ibiza, el 5 d’agost de 1961. Amb motiu de la seva exposició «Homes i paisatges d’Eivissa», el crític afirma: «aún los críticos afiliados a la estética de lo no figurativo, debieran detenerse a estudiar los cuadros de Carloandrés, este pintor tan honrado, tan fiel a sí mismo, tan incapaz de farsas y componendas». I segueix: «Carloandrés ha tenido el acierto supremo de la fidelidad a su propia alma y por eso su obra tiene un valor que permanecerá en tanto veremos hundirse en los abismos del olvido las creaciones de muchos seducidos por lo cantos de sirena de críticos y marchantes, que están convirtiendo el campo de la pintura actual en algo inmensamente monótono y aburrido».

Per al poeta José Hierro, Carloandrés pertany a aquella generació d’artistes de la llum mediterrània que sorgiren reivindicant Sorolla contra els «sorollistes», segons la crítica que li dedica a la seva exposició a la Sala Toisón de Madrid el 1964.

Carloandrés cerca als objectes i a les persones que pinta l’esperit de les coses i l’ànima de les persones. Romp amb el tòpic del blanc eivissenc i pinta una Eivissa colorista, de terres vermelles, de cels blaus i freds o envaïts de sol i calor, de parets rompudes de blau i malva. És un pintor urbà quan juga a transformar les perspectives i els mòduls que li atorga la ciutat. És un pintor poètic quan surt als camps de Vila, al Puig des Molins, i reflecteix com ningú la llum dalt la terra, les cases, els solcs, els pallers, la vida bucòlica al petit paradís. La terra entra físicament al seus quadres i la matèria es recaragola, tot lluitant per alliberar-se del domini imposat per l’artista.

El 1965, conegué Morella, i salvant l’estiu de 1967, que va dedicar a pintar a la Pobla de Segur amb el seu amic i pintor Miquel Villà, es desplaça a la ciutat dels Ports cada any fins a 1978. A Morella troba paral·lelismes amb la composició i temes d’Eivissa; a més, amb noves experiències estètiques i vitals. El pintor recorre camins i muntanyes plasmant l’agrest paisatge morellà. Als seus carrers troba una escola de dibuix, de color, de perspectiva.

També va pintar, entre 1979 i la seva jubilació el 1991, intercalant les estades a Jaca i a Castro Urdiales. En aquest llocs pinta fonamental paisatge. Durant aquests anys visita els principals museus d’Europa.

A partir de l’any 2000, i degut a la seva avançada edat, es centra al treball d’estudi, amb reinterpretacions de les natures immòbils i alguns retrats. El paisatge cedeix espai, i practica una pintura menys matèrica, amb una pinzellada domesticada més suau. Fuig del mecanicisme materialista de l’hiperrealisme, amb una pintura de pinzellada curta i precisa que cobreix el llenç a poc a poc sense fer-se evident.

El 2011 el Consell d’Eivissa li va dedicar una exposició antològica al Centre Cultural S’Alamera. El 2017 realitza una exposició retrospectiva monogràfica del paisatge de Morella a les Sales Gòtiques de l’Ajuntament, el 2018  dita exposició itinerà a la Fundació Coll Bardolet de Valldemossa (Mallorca, Illes Balears)

En el moment de la seva mort, l’artista preparava una retrospectiva organitzada per l’Ajuntament d’Eivissa, que havia de formar part de l’homenatge que aquesta Ciutat li feia concedint-li una menció honorífica el ple de dia 2 d’agost. L’exposició, titulada “Carloandrés a Eivissa. 1958 – 2018. Obres d’ara, obres d’ahir” tindrà lloc de dia 3 al 30 d’agost a les Sales Capitular de l’Ajuntament i d’Es Polvorí, i contarà, a més de l’organització de l’Ajuntament d’Eivissa, amb el patrocini de la Conselleria de Cultura, Participació i Esports del Govern Balear, l’Institut d’Estudis Baleàrics i la Fundació Baleària. L’exposició viatjarà posteriorment a Mallorca i el mes d’abril de 2019 es podrà veure al Centre Octubre de Cultura Contemporània de València

L’Illa dels pintors. Segona part de cent anys de pintura a Eivissa

Part segona.

Havíem deixat el nostre relat després de l’enumeració dels artistes eivissencs més primerencs al segle XX. Alguns d’ells encara han de donar molta guerra dins el segle XX. D’altres apareixen al nostre panorama a mitjans de segle XX per quedar-s’hi ja per sempre entre nosaltres. Tan important ha estat l’aportació dels nascuts a l’illa, com la dels artistes que s’hi radiquen i es fan eivissencs. No estam parlant d’aquells que feren de l’illa un paradís provisional, una etapa més dins moltes etapes de curta durada arreu d’Europa o del món, sinó d’aquells que vengueren per arrelar i integrar-se – com un més – a la societat illenca. Aquells que, ja des dels anys setanta del segle, foren reconeguts – dins i fora – com pintors eivissencs

En aquesta segona part farem un petit salt endarrere per ocupar-nos, ni que sigui de forma somera, d’altres actors importants al món de la pintura a Eivissa el segle XX.

La història no està completa si no parlem d’aquells col·laboradors necessaris que fan possible la feina dels pintors. Els qui han apostat, gairebé a cegues, per dipositar la seva confiança, i moltes vegades el seu patrimoni, en mans dels artistes. Estam parlant de galeristes, col·leccionistes, marxants i tots aquells que fan possible un ecosistema de creació i cultura.

Als inicis del segle XX, Eivissa, com la majoria de petites ciutats espanyoles d’aquell temps, mancava per complet d’espais expositius. La moda dels salons o galeries, encara no havia arribat amb força més enllà de les principals capitals. Així, quan l’agost de 1924 un grup d’entusiastes eivissencs – reunits entorn del “Círculo Ibicenco”- volgueren organitzar la primera exposició de pintura local ho hagueren de fer a la seva seu social. El “Círculo” tenia la seva seu a l’edifici de l’antiga Salinera, i allí en el seu saló, tingué lloc la que va ser la primera exposició celebrada mai a Eivissa. El gruix de l’exposició estava format pels deixebles de l’acadèmia que Puget regia des del 1916, i un ample grup de pintors més o menys aficionats. Entre els pintors que assolirien una carrera més destacada, hi exposaren Narcís Puget, Tarrés, Ramón Medina, Marí Ribas – llavors un jovenet – Tur de Montis, i les pintores Guillermina Puget i Dolors Torri.

Així i tot, Eivissa va continuar molts d’anys sense un espai expositiu estable. Malgrat les exposicions organitzades per Ebusus a les seves diferents ubicacions, no hi ha una galeria d’art – en sentit estricte – fins a la inauguració de la Galeria Maria Ferst el 1933.

Maria Ferst era pintora, no he pogut esbrinar quasi res de la seva personalitat i biografia personal. Només unes dades que la defineixen com una d’aquestes intel·lectuals jueves independents i liberals alemanyes que, a la dècada de 1930, van anar a Eivissa per fugir de l’Alemanya nazi. També sabem que era la parella sentimental d’Ernst Langendorf, titular al seu torn de les “Galerías Ibicencas”, obertes el 1935 a S’Alamera. Pareix que aquest darrer negoci, malgrat el nom, funcionà més aviat com llibreria.

A la galeria de Maria Ferst, situada a la plaça de la Ferreria, tingueren lloc algunes importants exposicions individuals lligades als artistes locals. La Sala s’inaugurà (27 de maig de 1933) amb una exposició del pintor Tarrés. La inauguració va ser tot un esdeveniment social que comptà amb l’assistència de les autoritats locals, encapçalades pel primer tinent de batle – Antoni Ramon – així com els presidents de diferents associacions eivissenques, entitats oficials i nombrosos convidats, entre els quals es comptaven quasi tots els estrangers residents a Eivissa. Pel que sembla, el local constava de dos espais: un dedicat a sala d’exposicions i l’altre a llibreria, antiguitats i records.

L’espai més a prop del carrer estava ocupat per la botiga, mentre que la sala d’exposicions quedava situada al fons del local. Per fer-nos una idea de la grandària d’aquesta sala, en Tarrés va penjar dotze olis d’una mida regular i dos notes més petites, en total catorze obres. A l’exposició de Tarrés seguí una exposició de Ramon Medina, la seva primera exposició individual. Finalment Narcís Puget, inaugurà el dia 28 de juny del mateix any, amb un total de quinze obres, i un gran èxit de públic. Després d’aquestes dos exposicions perdem el rastre de la sala y de la seva propietària, que hem trobat per darrera vegada lligada a la venda de pa alemany amb el seu company Langendorf, el setembre de 1934.

Un altre local lligat als artistes i a les exposicions fou la llibreria Casa Ramon, oberta pels germans Ramon el dia de Nadal de 1932. Estava situada al carrer Riambau, 5 (de l’època), al mateix lloc on hi havia hagut un altre negoci familiar. S’anunciava com llibreria, papereria, objectes típics, d’art, etc. – i destacat – exposició de pintures. Hi havia una bona representació de tots els pintors eivissencs, juntament amb la venda d’artesania de l’illa. El desembre de 1933 s’estrenà com galeria d’art amb una exposició dels pintors Back i V. Fioravanti. Des de 1938 apareix identificada com Llibreria Casa Ramon i pareix que va anar abandonant el negoci de l’art. Casa Ramon va ser la seu de la Penya Artística “Goya” de la que formava part, entre d’altres, el pintor Ferrer Guasch.

Desaparegudes les opcions de la galeria Maria Ferst i Casa Ramon, Ebusus va continuar amb el seu monopoli artístic que es perllongarà fins als anys cinquanta, que tornen a aparèixer galeries professionals a redós de l’arribada d’una nova gernació de pintors eivissencs i d’estrangers, que s’estableixen de forma més o menys permanent a l’Illa. Ebusus havia organitzat una exposició de pintors eivissencs amb motiu d’unes regates Internacionals celebrades a Eivissa l’any 1930. L’exposició tingué lloc a la seva seu social, amb obres dels pintors Josep Boned Roig, Antoni Marí Ribas, Ramon Medina Tur, Narcís Puget Viñas, Alícia Serra Fornés, Josep Tarrés Palau, Josep Zornoza Llorente i Josep Zornoza Bernabeu.

En aquests anys, les exposicions de pintors eivissencs eren una barreja de professionals de mèrit, aspirants a artista i simples aficionats. D’una banda Marí Ribas, Ramon Medina, Tarrés i Puget Viñas són avui en dia artistes reconeguts, de l’altra banda Zornoza Llorente – alacantí destinat a Eivissa com funcionari de Telègrafs – i el seu fill, Zornoza Bernabeu, mai assoliren una carrera professional al món de l’art, malgrat que aquest darrer cursà estudis de Belles Arts i fou docent a l’Escola d’Arts i Oficis que després arribà a dirigir. D’Alícia Serra Fornés, només sabem que va ser deixeble de l’acadèmia de Narcís Puget, però encara tampoc hem pogut recollir moltes més dades de la seva dedicació artística, i pel que fa a Josep Boned, no tenim dades. És molt el que resta per estudiar sobre l’art i els artistes de l’Eivissa del segle XX.

Una lectura semblant es pot fer de l’Exposició d’Artistes Novells d’Eivissa, també organitzada per Ebusus, el gener de 1932 amb la participació de Josep Boned Roig, Antoni Escandell Juan, Vicent Ferrer Guasch, Emili Garcia Rovira, Lluís Gotarredona, Antoni Molina Gómez, Narcís Puget Riquer, Alícia Serra Fornés, Josep Serra Serra, Josep Serra Sierra i Josep Zornoza Bernabeu

Des de 1940, va tenir lloc una exposició de pintura d’artistes eivissencs, que se celebrava amb motiu de les festes patronals. El juny de 1941 es va presentar una exposició col·lectiva amb obres de Josep Boned Roig, Vicent Ferrer Guasch, Antoni Marí Ribas, Narcís Puget Riquer i Joan Ribas Ribas.

L’any 1943 la nòmina d’artistes ja havia assolit els divuit participants, i l’exposició s’havia consolidat com un esdeveniment de caràcter periòdic a celebrar tots els estius. És en aquest any que es comença a anomenar “Saló d’Art”, i comencen a numerar-se les successives edicions partint del número cinc. Ebusus estableix relacions amb el Cercle de Belles Arts de Palma, fet que afavorirà l’intercanvi d’artistes i exposicions entre Palma i Eivissa. També es produiran col·laboracions semblants amb l’Ateneu de Maó.

Fruit de les relacions entre Ebusus i el Cercle de Belles Arts, tingué lloc a Palma una exposició amb tretze artistes eivissencs. A Maó va tenir lloc una exposició l’any 1944, a la que participaren Agudo Clarà, Boned Ribas, Boned Roig, Ferrer Guasch, Marí Ribas, Pomar Juan, Puget Riquer, Puget Viñas, Boned Sorà, Tarrés Palau, Tur de Montis, Vadell Muntaner i Zornoza.

Durant un temps la participació és mantén entorn dels dotze o tretze participants. Però per exemple, l’any 1945 el Setè Saló d’Art contarà ja amb la participació d’Agudo Clarà, Bonet Ribas, Bonet Roig, Ferrer Guasch, Marí Ribas, els Puget – Puget Riquer i Puget Viñas -, Ribas Ribas, el valencià Vicente Rincón, Ramon Sanvisens, Manuel Sorá, Guillermo Vadell i l’escultor Mario Vives. En total tretze participants. L’any següent seran vint, i s’incorporen noms de pes al futur de la pintura eivissenca com Adrián Rosa i Antoni Pomar, a la vegada que es recupera la participació d’alguns clàssics i consolidats com Barrau o Rigoberto Soler.

El 1948, presentarà com a novetats, la participació dels pintors Tarrassó i el sevillà Winthuysen, i el 1949 els valencians José Vento, Amadeo Roca i la primera participació d’un jove escultor: Antoni Tur Costa “Gabrielet”, del qual enguany celebram el centenari de seu naixement i que presentà tres obres: una terracota i dos guixos.
És a partir de l’edició de 1950, quan els “Salones de Arte” assoleixen una significativa participació de pintors estrangers. Al costat dels habituals artistes eivissencs trobam a Rose Marie Berger, Voldemar Boberman, Tildy Grob, Karl Hauseherr, Walter Speich i Medard Verbourg. També com a novetat la primera participació del valencià Francisco Carreño, que presenta alguna obra pintada a Eivissa, on havia estat destinat com professor de dibuix de l’Institut. Aquesta tònica de participants estrangers no farà més que créixer, això si lentament, fins a donar un caire internacional als salons estivals. L’any 1956 els salons ja han assolit la xifra de quaranta-tres participants, entre espanyols i estrangers, i s’han incorporat noms de ressò com Bechtold, Vicent Calbet, Chico Prats, Leslie Grimes, Hans Laabs, Bob Munford i un llarg etcètera de noms que arribaran a ocupar un importat lloc a la història de l’art pitiús.

Però l’eclosió definitiva la podem situar a l’edició de 1959. Amb més de seixanta participants, i la incorporació de quasi tots els grans noms de la segona meitat del segle XX, que faltaven per aparèixer: Daniel Aracil, Carlos Aubert, Erwin Broner, la jove eivissenca Ana Maria Burrut, Carloandrés, arribat a Eivissa l’any anterior, Frank El Punto, la japonesa Fumiko Matsuda, Egon Neubauer, els jovens eivissencs Joan Orvay i Francesc Riera Bonet, Douglas Portway, René Vuibert i el ceramista Antonio Ruiz. Una exposició amb més de cent obres, que avui en dia seria impossible reproduir, donat que de molts d’aquests artistes no ha quedat res a Eivissa més enllà del seu record, almenys en mans públiques.

Erwin Broner (1898 – 1971) retorna a Eivissa, de forma definitiva aquest any. Broner, jueu alemany, ja havia conegut Eivissa durant l’època de la seva fugida d’alemanya els anys trenta del segle XX. Però en aquells temps no desenvolupà cap activitat pictòrica. És a l’època compresa entre 1952 i 1959 – el seu retorn definitiu a Eivissa amb na Gisela, la seva tercera esposa – amb la creació del grup Ibiza 59, quan l’obra pictòrica de Broner adquireix una importància fonamental al desenvolupament de les avantguardes artístiques de l’Illa. Sovint s’atribueix a Broner la creació del grup, malgrat que el seu animador principal fou el ceramista Antonio Ruiz. Ambdues afirmacions són plenament compatibles. Broner, que havia viscut als Estats Units, on obtingué la nacionalitat, estava fortament influenciat dels corrents nord-americans, en particular de l’expressionisme abstracte. En aquesta època treballa l’informalisme, juntament amb els seus companys de grup. El grup es dissol l’any 1964, com ja diguérem a l’article anterior. La seva influència a l’art illenc haurà estat molt important.

Aquesta exposició, la creació del grup Ibiza 59 fundat per molts dels participants al XX Saló d’Art i la celebració a El Corsario del I Saló Internacional d’Art (23 de desembre de 1959 al 15 de gener de 1960) marquen aquest any com el moment àlgid de l’art contemporani a Eivissa.

L’any 1954 s’havia inaugurat la Galeria “El Corsario” amb una exposició de Laureà Barrau. Al I Salón Internacional (una de les dos edicions que crec que es varen celebrar) celebrat a El Corsario, sota la direcció d’Antonio Ruiz, varen exposar artistes d’Alemanya, Argentina, Canadà, EUA, Espanya, França, Holanda, Israel, Itàlia, Japó, Suècia, Suïssa i Sud-àfrica), entre els quals destaquen Assmann, Erwin Bechtold, Erwin Broner, Frank El Punto, Will Faber, Hans Laabs i Egon Neubauer. El Corsario va ser la seu oficial del grup Ibiza 59. Això no va ser obstacle per què el 1964, la sala oferís l’exposició “Pintores Ibicencos” – del 21 de juny al 3 de juliol – i que va comptar amb la presència d’Antoni Prats, Adrián Rosa, Carloandrés, Vicent Ferrer Guasch, Joan Orvay, M. Carmen Zaragoza, Antoni Marí Ribas, Antoni Pomar, Pilar Villangómez, Rafel Tur Costa, Joan Sans i Vicent Calbet.

L’any 1957 Ferrer Guasch inaugura, amb motiu de la seva exposició anual durant les Festes de la Terra, la galeria de la Caixa de Pensions a S’Alamera. El mateix any s’inaugura la Galeria Tanit, fundada per Hans van Praag al carrer Riambau, número 4. Ambdues galeries, juntament amb El Corsario, foren els referents de l’època. Tots els pintors que hem anat anomenant exposen de forma individual o col·lectiva en aquestes tres galeries, amb certa periodicitat més o menys anual durant els pròxims vint anys. La Galeria de La Caixa, canviarà d’ubicació en construir-se l’actual edifici de l’entitat. A finals dels vuitanta la sala desapareix absorbida per les oficines de l’entitat. Tanit s’anirà convertint, de mica en mica, en llibreria. L’any 1979, al llibre “Ibiza y sus pintores” (Cabot Llompart. Palma 1979) ja es nomena entre les galeries tancades, malgrat que encara es mantindrà com comerç uns anys més. El Corsario arribarà, aproximadament l’any 75.

En part per què se sentiren desbordats, en part per tornar als orígens locals dels Salons, els anys següents les mostres estiuenques sofreixen un retrocés molt important, que assoleix el seu punt màxim el 1962, en què el Saló es tanca – inexplicablement – a la participació dels no nascuts a l’illa. Resta reduït a una mostra de pintura purament local amb desset participants i amb criteris semblants als dels anys trenta, mesclant de forma absolutament innecessària a professionals de prestigi amb simples aficionats.

Alguna cosa devia surar a l’ambient, quan aquest mateix any es constitueix el Grup Puget, format per pintors nascuts a l’Illa moguts per un cert corporativisme. Dels desset eivissencs que participen en el saló d’Ebusus d’aquell mateix any, només quatre integren el grup.

En aquests fets degueren tenir importància també, altres factors externs a l’organització. Per una banda a Eivissa, els salons ja no tenen el monopoli de les exposicions d’art que havien ostentat per pura necessitat els anys quaranta. A Eivissa tornen a sortir nous espais expositius que competeixen entre ells, i que marquen noves tendències. Però això ja serà objecte, si em deixen, d’un altre article parlant de l’apassionant dècada dels seixanta.

Andreu Carles López Seguí
Palma, el primer de la tardor de 2017

Article publicat a la Revista Eivissa, núm. 62

Cent anys de pintura a Eivissa. De l’obrador a l’aparador

Part primera. El naixement de l’obrador artístic del Mediterrani (I)

Read more

Residència comissarial dedicada a Ferrer Guasch

Aquesta setmana hi ha quatre residències d’artistes i comissaris arreu de les Illes Balears a través del circuit TalentIB. A Mallorca, els comissaris Jesús Alcaide i Andrés Moreno Hoffmann aprofiten la seva residència durant aquesta setmana (del 17 al 23 de juliol) al Centre d’Art Contemporani Addaya per visitar estudis d’artistes, galeries, centres d’art, etc, i cercar col·laboracions.

Adrés Moreno Hoffmann és el director de la Casa Hoffmann, una galeria d’art de Bogotà dedicada a l’art independent i als projectes artístics contemporanis. El director d’aquest espai expositiu vol conèixer el context artístic de Mallorca per valorar possibles col·laboracions i cercar projectes d’exposicions que s’exhibirien a la Casa Hoffmann.

Durant la seva residència a Addaya, Jesús Alcaide també col·labora amb la Galeria Pelaires per elaborar un text sobre el treball de Guillermo Rubí que li ha encarregat el Centro Párraga de Múrcia. El text formarà part del catàleg que surt de l’exposició “First time i ever made a mistake in my life” exposada al Centro Párraga entre desembre de 2016 i gener de 2017.

A Eivissa, Andreu Carles López aprofita una residència de comissariat a l’Arxiu Històric (del 15 de juny al 15 d’agost) per estudiar la catalogació de l’obra del pintor eivissenc Vicent Ferrer Guasch. López té previst localitzar obres de l’artista i elaborar una proposta tècnica amb la informació que reculli a través de la seva residència. Enguany es commemora el centenari del naixement del pintor, i l’administració eivissenca ha organitzat diverses activitats dedicades a la seva obra.

A Menorca, l’artista visual Victòria García Masdeu s’ha traslladat del 4 al 31 de juliol a la Casa d’Artistes de Montpalau per tal d’experimentar amb la natura i conèixer el teixit cultural menorquí.

El circuit d’arts visuals TalentIB neix amb l’objectiu de promoure l’intercanvi cultural entre les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera i entre les Illes Balears i l’exterior a través de la programació de residències d’artistes i de comissaris.

Poden participar en aquest circuit tots els equipaments culturals establerts a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera que disposin d’una programació expositiva i d’activitats artístiques de reconeguda trajectòria.

Les residències d’artistes estan adreçades a artistes visuals residents a les Illes Balears o naturals de l’arxipèlag que vulguin desenvolupar un projecte de creació fora de la seva illa de residència o procedència. La participació ha d’implicar que l’artista participi en activitats programades que fomentin el coneixement i els contactes amb el teixit cultural de l’illa on té lloc la residència.

Les residències de comissariat estan adreçades a comissaris en general que vulguin desenvolupar un projecte de creació i tenen un interès especial a conèixer el sector artístic de les Illes. Els comissaris poden ser tant residents locals com de fora de les Illes Balears. En el cas dels comissaris residents a les Illes Balears, la participació ha d’implicar mobilitat fora de la seva illa de residència. En el cas dels comissaris de fora de les Illes Balears, la residència ha d’implicar la participació en un programa de visites a tallers d’artistes i equipaments expositius de les Illes Balears organitzat per l’equipament que acull el comissari.

Més informació sobre TalentIB