Mor a Eivissa el pintor i professor Carloandrés

El passat dia 18 de juliol morí a Eivissa, el pintor i professor de dibuix Carloandrés. Carloandrés López del Rey (Sada, 1926 – Eivissa, 18 de juliol de 2018) va ser un pintor eivissenc i professor de dibuix. De família i formació valencianes, nasqué accidentalment a Galícia. Format a les Escoles de Belles Arts de San Fernando de Madrid i Sant Carles de València. Sovint se l’ha considerat com paisatgista, malgrat que ha desenvolupat totes les tècniques i motius pictòrics al llarg de la seva extensa carrera, en especial el retrat i les natures mortes. La seva obra, de caràcter figuratiu i personals accents, mitjançant una paleta que abasta des de la gradació freda dels blancs als càlids ocres i malves, passant pels verds i els blaus. A la seva obra empra indistintament l’oli i el guaix

Biografia

Carloandrés, valencià malgrat que nascut accidentalment a Sada, és el tercer fill d’Alfons López Vidal, natural de València —caporal de carrabiners i músic militar—, i de Manuela del Rey Martín de Vidales, nascuda a El Escorial. Carloandrés sempre porta amb orgull les seves identitats valenciana, gallega i eivissenca. No en renega mai ni corregeix aquells que diuen que és un pintor gallec, basant-se amb el seu lloc de naixement, un pintor valencià, pels orígens i la formació, o un pintor eivissenc, perquè és a Eivissa on ha viscut i ha desenvolupat la major part de la seva carrera.

El treball de son pare, i els estudis, el dugueren a recórrer i residir, durant tota la seva jovintut, a una gran quantitat de localitats arreu de l’Estat Espanyol.

Va cursar els seus primer estudis a l’Institut Lluís Vives durant la guerra civil, estudis que compaginava amb l’Escola d’Arts i Oficis de la capital llevantina i com aprenent al taller dels imatgers valencians Rausell i Llorens. Després de la guerra civil espanyola cursa estudis a les escoles de Belles Arts de San Fernando (Madrid), on obté el premi Molina Higueras i el diploma de mèrit de la Reial Acadèmia de San Fernando, i a l’Escola superior de Belles Arts de Sant Carles (València). És també a València on adquireix els seus primer materials, la seva primera caixa de pintures, els seus primers colors a la botiga de Lluís Viguer, una institució de l’art valencià dels segles XIX i XX.

El 1948 exposa per primera vegada a la mítica Sala Mateu de València, des d’on es llançaren tants de pintors valencians de la seva generació, i companys seus d’estudis, com M. Mompó, E. Sempere, L. Arcas, R. Llorens. En aquesta primera exposició, ja apareixen alguns dels que seran els seus gèneres més estimats: el retrat, el paisatge i la natura morta.

A València fa amistat amb el poeta Joan Bautista Bertrán,  jesuïta català destinat al col·legi de la companyia de la ciutat. Fruit d’aquesta relació s’introduirà en la poesia i crearà una tertúlia poètica amb els poetes valencians Ricardo de Farges i Francisco Brines, que havia estat alumne de Bertran. Pinta els retrats d’ambdós poetes i presenta el de Ricardo de Farges a l’Exposició Nacional de Belles Arts.

El 1950, obté per concurs oposició la primera pensió individual que concedeix la Caixa d’Estalvis de València (1950-51), gràcies a la qual recorre el país fent un estudi sobre un dels seus pintors més admirats, Zurbarán. Gràcies a aquesta pensió fa el seu primer contacte amb les illes Balears, amb una breu estada a Palma, on pinta diverses de les obres que ara es conserven al fons de l’Obra Social de Bancaixa.

L’any 1956 participa en la posada en marxa de l’Institut Laboral de Lalín (Pontevedra), on va ser el primer professor i introductor al dibuix del pintor Alfonso Sucasas Guerra. A Lalín farà una important activitat cultural, dictant conferències sobre Història de l’Art, donant classes particulars de dibuix i exposant al Casino de Lalín. Resideix a Lalín fins al 1958, en què obté per a oposició la càtedra de Dibuix Artístic de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics d’Eivissa, en substitució del pintor Ignasi Agudo Clarà. De 1981 a 1983 ocupa la direcció de l’Escola d’Arts i Oficis d’Eivissa.

Ha exposat individualment en més de cinquanta ocasions i ha participat en un gran nombre d’exposicions col·lectives. Al seu moment, és un dels pintors d’Eivissa amb una més continuada presència a l’exterior. A Palma, exposa a les Galeries Danús (del pintor Bússer) el 1962. Posteriorment, ho fa a les Galeries Costa (1965), regentades per Josep Costa, Picarol, al Cercle de Belles Arts (1966, 1967, 1968 i 1972), a la Galeria J. Blanes (1973, 1974 i 1975), a Byblos (1978), una altra volta a la Danús (1979, 1980 i 1981), a la Galería Nadal (1983) i a l’Horrach-Moyà (1995). A més de les nombroses exposicions a Eivissa, ha mostrat la seva obra a Sevilla, València, Lalín, Salamanca, Saragossa, Madrid, Neuchatel i Lavaux (Suïssa), etcètera.

Dels premis i reconeixements obtinguts destaquen, la menció honorífica i medalla de bronze a la Biennal d’Art del Regne de València (1951), la medalla de plata de la primera Exposició de Belles Arts de la Societat Benimar de València (1954) i l’accèssit al concurs per a la decoració de la capella de Las Navas del Marqués. Medalla d’Or del Grup Filatèlic de Palma (2007) pels seus dissenys postals.

Cartell exposició Carloandrés

Cartell exposició Carloandrés

Trajectòria artística

En arribar a Eivissa, s’integra al grup de pintors eivissencs i residents, amb els quals comparteix experiències i exposicions. Malgrat no formar part de cap dels dos grups organitzats de l’època —Grup Puget, format el 1962 per quatre eivissencs, i Ibiza 59, un col·lectiu d’artistes estrangers— la influència de Carloandrés en l’ambient artístic pitiús es fa palesa tant en l’àmbit social com en l’educatiu. Una llista dels deixebles que passen per les seves classes aquells cinquanta anys d’ensenyança seria interminable: pintors i escultors, com Vicent Calbet, Josep Marí, Pere Guasch, Francesc Riera Bonet, Toni Cardona, Carles Guasch, Joan Ribas, Andrés Moreno, arquitectes com Elias Torres, i Marc Tur, ceramistes com Anneliese Witt, i un llarguíssim etcètera, reben formació en el dibuix artístic i tècnic de les seves mans.

A Eivissa establirà una forta amistat amb el pintor Antoni Pomar, també professor de la mateixa Escola d’Arts i Oficis, que serà el seu company en moltes exposicions conjuntes. Coneix també el pintor català Miquel Villà, llavors ocupant habitual —amb la seva esposa Blanca— d’una habitació de la Fonda la Marina. Villà passa llargues temporades a Eivissa des d’abans de la Guerra Civil, i té una estima especial pel paisatge i la llum de l’illa. La seva amistat, que es manté fins a la mort del pintor català, produeix una estimulant relació intel·lectual i artística, que arriba a influenciar l’estil d’ambdós pintors, que intercanvien tècniques i temes. El 1961 participa en el concurs per a la Basílica d’Aranzazú, devora un dels grups artístics més interessants de mitjans del segle XX, i el seu projecte és elegit per a participar a l’exposició organitzada amb aquest motiu al Museu d’Art Contemporani de Madrid.

El marqués de Lozoya, li dedica un llarg article al Diario de Ibiza, el 5 d’agost de 1961. Amb motiu de la seva exposició «Homes i paisatges d’Eivissa», el crític afirma: «aún los críticos afiliados a la estética de lo no figurativo, debieran detenerse a estudiar los cuadros de Carloandrés, este pintor tan honrado, tan fiel a sí mismo, tan incapaz de farsas y componendas». I segueix: «Carloandrés ha tenido el acierto supremo de la fidelidad a su propia alma y por eso su obra tiene un valor que permanecerá en tanto veremos hundirse en los abismos del olvido las creaciones de muchos seducidos por lo cantos de sirena de críticos y marchantes, que están convirtiendo el campo de la pintura actual en algo inmensamente monótono y aburrido».

Per al poeta José Hierro, Carloandrés pertany a aquella generació d’artistes de la llum mediterrània que sorgiren reivindicant Sorolla contra els «sorollistes», segons la crítica que li dedica a la seva exposició a la Sala Toisón de Madrid el 1964.

Carloandrés cerca als objectes i a les persones que pinta l’esperit de les coses i l’ànima de les persones. Romp amb el tòpic del blanc eivissenc i pinta una Eivissa colorista, de terres vermelles, de cels blaus i freds o envaïts de sol i calor, de parets rompudes de blau i malva. És un pintor urbà quan juga a transformar les perspectives i els mòduls que li atorga la ciutat. És un pintor poètic quan surt als camps de Vila, al Puig des Molins, i reflecteix com ningú la llum dalt la terra, les cases, els solcs, els pallers, la vida bucòlica al petit paradís. La terra entra físicament al seus quadres i la matèria es recaragola, tot lluitant per alliberar-se del domini imposat per l’artista.

El 1965, conegué Morella, i salvant l’estiu de 1967, que va dedicar a pintar a la Pobla de Segur amb el seu amic i pintor Miquel Villà, es desplaça a la ciutat dels Ports cada any fins a 1978. A Morella troba paral·lelismes amb la composició i temes d’Eivissa; a més, amb noves experiències estètiques i vitals. El pintor recorre camins i muntanyes plasmant l’agrest paisatge morellà. Als seus carrers troba una escola de dibuix, de color, de perspectiva.

També va pintar, entre 1979 i la seva jubilació el 1991, intercalant les estades a Jaca i a Castro Urdiales. En aquest llocs pinta fonamental paisatge. Durant aquests anys visita els principals museus d’Europa.

A partir de l’any 2000, i degut a la seva avançada edat, es centra al treball d’estudi, amb reinterpretacions de les natures immòbils i alguns retrats. El paisatge cedeix espai, i practica una pintura menys matèrica, amb una pinzellada domesticada més suau. Fuig del mecanicisme materialista de l’hiperrealisme, amb una pintura de pinzellada curta i precisa que cobreix el llenç a poc a poc sense fer-se evident.

El 2011 el Consell d’Eivissa li va dedicar una exposició antològica al Centre Cultural S’Alamera. El 2017 realitza una exposició retrospectiva monogràfica del paisatge de Morella a les Sales Gòtiques de l’Ajuntament, el 2018  dita exposició itinerà a la Fundació Coll Bardolet de Valldemossa (Mallorca, Illes Balears)

En el moment de la seva mort, l’artista preparava una retrospectiva organitzada per l’Ajuntament d’Eivissa, que havia de formar part de l’homenatge que aquesta Ciutat li feia concedint-li una menció honorífica el ple de dia 2 d’agost. L’exposició, titulada “Carloandrés a Eivissa. 1958 – 2018. Obres d’ara, obres d’ahir” tindrà lloc de dia 3 al 30 d’agost a les Sales Capitular de l’Ajuntament i d’Es Polvorí, i contarà, a més de l’organització de l’Ajuntament d’Eivissa, amb el patrocini de la Conselleria de Cultura, Participació i Esports del Govern Balear, l’Institut d’Estudis Baleàrics i la Fundació Baleària. L’exposició viatjarà posteriorment a Mallorca i el mes d’abril de 2019 es podrà veure al Centre Octubre de Cultura Contemporània de València