Tarrés Palau, Josep

(Eivissa 1892 – 1945) Deixeble de Puget i intèrpret primer del paisatge i els tipus urbans de la Ciutat. Un dels primers – si no el primer – a pintar els carrerons de Sa Penya, amb els seus meravellosos contrasts de llums i ombres. Fou un pintor de gran interès i mai suficientment reivindicat, malgrat que la seva producció pictòrica va ser curta. Les dramàtiques circumstàncies dels seus darrers anys de vida segurament no ho varen propiciar. Molt important i destacable fou també la seva tasca com professor de la incipient Escola d’Arts i Oficis de l’Illa, sense lloc a dubtes, bressol d’alguns dels millors artistes que l’Illa ha conegut en el passat segle. Entre els seus alumnes figuren, Antoni Pomar i Adrián Rosa.

Josep Tarrés i Palau. Oli sobre tela. Eivissa, 1933. Col·lecció de Sa Nostra

Josep Tarrés i Palau. Oli sobre tela. Eivissa, 1933. Col·lecció de Sa Nostra

Referències:

Bibliografia:

Enllaços externs:

Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera

Josep Tarrés Palau (Eivissa 1892 — 1945) ART Pintor qualificat dins l’Escola Paisatgística d’Eivissa. Fou deixeble de Narcís Puget Viñas , de qui va aprendre els seus conceptes teòrics per aplicar-los en les seues pintures sobre la realitat urbana i el paisatge del seu entorn proper. Descendent per línia paterna de catalans i per la materna d’eivissencs, es va criar amb el seu avi i la seua mare, en haver mort el seu pare molt jove. Assistí a l’escola primària i la seua infantesa transcorregué en el si d’una família benestant. Als 20 anys, començà a assistir a les classes de dibuix i pintura que impartia Narcís Puget. El 1917 va contreure matrimoni amb Francesca Llobet Tur, amb la qual tengué tres fills. L’any 1934 decidí estudiar belles arts, per la qual cosa es matriculà a l’Escola Superior de Sant Carles de València, on viatjà periòdicament fins concloure els estudis entre els anys 1939 i 1940. Durant la Guerra Civil Tarrés sofrí una lesió a la columna vertebral, fet que li suposà limitacions físiques la resta de la seua vida. La seua obra és de temàtica variada i destaca en la plasmació dels aspectes urbans de Dalt Vila i sa Penya, amb contrastos de llums i ombres. La fidel captació del natural, la vida a l’aire lliure i l’amor a la seua terra donen bon compte de la seua pintura com a testimoni loquaç de la ciutat i els seus voltants. A partir dels anys trenta del s. XX, en què començà els estudis de belles arts, Tarrés es vinculà a l’Escola Valenciana i es féu ressò de la tècnica del pintor Sorolla. Sense l’exuberància de color d’aquest, utilitzà amb freqüència la pinzellada gruixuda, però sense carregar les tintes de color amb excés, característica freqüent entre els artistes meridionals acostumats a la potent llum que il·lumina aquestos paisatges. La seua paleta simple, de pinzellada curta i segura i de moderat empastament, és d’un realisme luminista i d’un colorit precís que té el suport del seu perfecte dibuix. Obtengué un reconeixement extraordinari, i encara que amb els seus paisatges urbans o rústics és on va assolir els encerts més destacables, cal esmentar la seua dedicació al retrat, gènere que també va aconseguir amb una gran sensibilitat i immillorable realització. Va reproduir també amb notable èxit imatges i escenes costumistes i reflectí motius com les tradicionals indumentàries i abillaments pagesos. Les seues natures mortes, d’un realisme palpable, presenten una gran diversitat de temes. Dins d’una intensa dedicació al paisatge rural, cal destacar la seua fidel interpretació de les oliveres centenàries escampades pel camp eivissenc, així com els seus ametllers en flor. Mereixen consideració també les seues marines d’aigües tranquil·les, amb les característiques llunyanies evocadores. En definitiva, les teles de Tarrés vénen a combinar una sensibilitat profunda amb el culte exquisit a la llum. Des de l’any 1920, quan realitzà la primera exposició a Palma, començà a exposar regularment a l’àmbit balear i a les sales més importants de Barcelona. Va prendre part en dinou exposicions col·lectives celebrades a Madrid, Palma, Maó i Eivissa, i en presentà vuit d’individuals: a Ebusus el 1929, a les Galeries Laietanes de Barcelona el 1930 i el 1933; a les Galeries Maria Ferst d’Eivissa el 1933; a Ebusus el 1935; a la Galeria Pictòrica de Barcelona el 1942; a les Galeries Costa de Palma el 1942, i a la Sala Vinçon de Barcelona, el 1944. La mort el sorprengué quan estava preparant una nova exposició; alguns d’aquestos quadres foren exposats en el VII Saló d’Art celebrat l’any 1945. Posteriorment, la Segona Biennal Internacional d’Art Universitari dedicà una sala monogràfica restrospectiva a les seues obres. L’any 1971 foren requerits novament diversos quadres per concórrer a l’Exposició de Pintors Eivissencs, organitzada per l’Ajuntament d’Eivissa i l’Institut d’Estudis Eivissencs. El 1989, promoguda per la Caixa de Balears “Sa Nostra” i el Consell Insular d’Eivissa i Formentera, se’n celebrà una altra àmplia mostra antològica. El 1992 el Consell Insular d’Eivissa i Formentera, l’Ajuntament d’Eivissa i la Caixa de Balears “Sa Nostra” editaren un catàleg monogràfic dedicat a l’obra del pintor. Fou un home que va col·laborar en l’explosió artística de l’Eivissa del seu temps i que posseïa una gran cultura i un caràcter amè i comunicatiu, que feia que s’implicàs en tot i amb tothom. Fou promotor i director de l’Escola d’Arts i Oficis des de 1938 fins a la seua mort i dedicà bona part de la seua vida a promocionar les idees de la seua pròpia escola pictòrica. [SGC]