Antoni Prats. Foto Andreu Carles López Seguí.

Prats Calbet, Antoni “Es Coc”

Referències:

Catàleg “XXI Salón de Arte. Ebusus. Fiestas Patronales 1961.
Del 5 al 20 de agosto” Impremta Diario de Ibiza
Catàleg “XXIII Salón de Arte. Pintores Ibicencos.
Ebusus Sociedad Cultural y Artística. Fiestas Patronales 1963.
Del 5 al 12 de Agosto”

Bibliografia:

Enllaços externs:

Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera

Antoni Prats Calbet—Coc— (Eivissa 1927) ART/SOC Pintor, esportista i escriptor. Un cúmul de circumstàncies el salvaren, amb i la seua família, de morir el 13 de setembre del 1936, en un bombardeig nacional que enderrocà la llar familiar. Alumne de l’escola del mestre Torri de la plaça del Parc, primer, i després de l’escola de Cristo Rey al carrer d’Obrador, durant la Guerra Civil passà a sa Graduada. Una vegada acabats els estudis primaris, ja després del conflicte civil, continuà la seua formació a l’Institut on, entre 1940 i 1944, va estudiar quatre cursos amb la intenció de preparar-se per fer-se pilot a l’Escola de Nàutica de Barcelona. La ferma oposició de la seua àvia ho impedí. Tot i així, es va treure el títol de segon mecànic naval i el de patró de iot. El vaixell familiar Enrique li serví d’estímul. Aquesta passió el lligà, per sempre, als paisatges marítims que, molt prest, reflectí en les seues obres, que tenen el germen en les classes de dibuix que va rebre de Narcís Puget Viñas a l’Institut. Aquell fet i la coneixença casual, mentre pintava a la botiga familiar, del prestigiós bodegonista Vicente Rincón el convertiren definitivament en pintor. Aquest consagrat artista el convidà al seu estudi situat darrere de l’Hotel Parque. Allí, i en companyia de Guillem Vedell, Toni “Portmany”, Joan Ribas “Joanet des Mestre” i Pepe “Savi”, pintaren els mateixos temes que el mestre Rincón, però des d’apunts i perspectives diferents. Allí aprengué el domini de la tècnica i del color. En aquella època, la seua obra evidencia una forta influència de Rincón quant a la temàtica de bodegons. L’estil és la figuració. Això li permeté aprofundir en el domini dels espais, en l’acurat estudi del color, de les llums amb les corresponents ombres tenint en compte el color dels objectes que les generen. Les reflexions d’uns volums sobre els altres, les interrelacions i els equilibris de pes dins el quadre, la proximitat i el detall el fan sentir segur. L’any 1947 ingressà en el cos d’Infanteria de Marina, a Palma, per complir el servei militar, època que aprofità per veure totes les exposicions que s’hi feien. Conegué, al mateix temps, un parent llunyà, l’expert en art Josep Costa “Picarol”, assessor artístic de la família March i propietari de les Galeries Costa. Aquella relació l’enriquí profundament. El 1948, participà per primera vegada en l’exposició col·lectiva “Salons d’art” que la Societat Cultural Ebusus organitzava anualment amb motiu de les festes patronals d’Eivissa i a la qual acudien tots els pintors de l’illa. Entre 1949 i 1954 va concórrer a aquestes convocatòries anuals. El 1956 hi tornà a participar. Aquell mateix any, també formà part del catàleg d’una col·lectiva organitzada per la Casa d’Eivissa a Palma al Cercle de Belles Arts com a homenatge al mestre Narcís Puget Viñas, amb el títol “Pintors d’Eivissa”. El que mai no fa és presentar-se a cap concurs. Entre 1957 i 1975 varen ocórrer molts canvis en la vida d’Antoni: l’any 1960 es casà amb Maria, que li donà dos fills, es dedicà al negoci familiar, alhora que pintava i practicava esports nàutics. També es va treure el títol de monitor regional de vela, practicava judo —disciplina de la qual és cinturó negre— i jujitsu. Fou una època dedicada a la forta passió que marca la seua vida: la mar. Participà en regates al temps que continuava pintant. Treballà intensament, produint obres de variada temàtica i, sense proposar-s’ho, es convertí en memòria estètica del passat pitiús. Fa servir bàsicament l’oli sobre teles acuradament preparades per ell, encara que ocasionalment pinta aquarel·les. Els colors i els matisos presos de la realitat es transformen en la prodigiosa ment visual de l’artista i adquireixen noves dimensions, més vitals i més accentuades. Les contínues visites a El Prado des del matí fins a l’hora de tancar li permeteren aprendre i evolucionar dia a dia. L’estudi en profunditat d’alguns pintors el feren ser immensament crític amb la seua obra i l’obligaren a una recerca constant per tal de millorar i de dominar allò que volia fer. Conscient que la seua pròpia exigència no li ho permeté d’altra manera, convertí la seua tasca en la simplificació d’un deure. I, d’aquesta manera, de mica en mica, l’autodidacte s’anà transformant en un pintor consagrat. L’any 1976 participà en la III Setmana Cultural d’Eivissa i Formentera i el mateix any presentà la primera exposició individual a la sala de “la Caixa”. Entre 1977 i 1983 realitzà exposicions individuals i anuals a la sala d’exposicions de “la Caixa”. Fou una etapa de treball febrós. El propi patiment de l’artista en la recerca de la llum dins la fosca l’obliga a la constància d’un treball que, d’altra banda, forma part íntima d’ell mateix; tanmateix li seria impossible fer-ho d’altra manera. Paral·lelament, es dedicà al treball social, que li fou reconegut pel Consell Insular d’Eivissa i Formentera en la celebració del 25è aniversari d’aquesta institució, mitjançant la concessió de la Medalla per aquesta tasca. L’any 1970, fou cofundador d’ASPANADIF —organisme dedicat a la formació i l’ajuda d’infants i a la inserció de persones amb discapacitats. Les primeres aules d’educació especial de Cas Serres i l’escola de Can Sifre es deuen a la feina de l’associació. Impulsà la creació del Patronat per a la Protecció de la Salut Mental i el Benestar Social d’Eivissa i Formentera. Afavorí el naixement de la Creu Roja de la Mar amb una dedicació constant i una absoluta disponibilitat en tot moment, tasca que li fou reconeguda amb la concessió de la Medalla de Plata de la Creu Roja l’any 1976. El 1983 també participà en l’exposició “Artistes Eivissencs”, amb motiu de la inauguració de l’oficina de la Caixa Postal a Eivissa. El 1984 va fer una altra exposició individual a la sala de “la Caixa” i, entre els anys 1985 i 1992, realitzà una exposició anual i individual a la sala de “Sa Nostra”. En aquella època, els colors s’havien aclarit lleument. La puresa que sortia quasi directament del pom llavors va anar matisant-se. Mantengué la temàtica de bodegons, paisatges eivissencs i pagesos en la vida quotidiana. La figuració seguí marcant l’estil. El 1992 fou seleccionat per participar en l’exposició col·lectiva de pintors d’Eivissa i Formentera al Pavelló de Balears de l’Exposició Universal de Sevilla. Entre 1993 i 1999, realitzà vuit exposicions individuals anuals més a la sala de cultura de “Sa Nostra”. Una d’aquelles mostres, la de 1994, la va fer a Formentera. El 1997 el Consell Insular d’Eivissa i Formentera li publicà un llibre titulat La pesca d’abans a les Pitiüses. Es tracta d’una obra que recull els ormeigs de pesca d’Eivissa i Formentera fins a la dècada dels anys cinquanta, clares instruccions per pescar amb els diferents ormeigs, descripcions de les embarcacions, classificació del peix, algunes anècdotes i una de les coses més valuoses d’aquest llibre: dibuixos molt acurats a més d’un molt apreciable vocabulari propi de la mar i de la pesca. També ha col·laborat en diversos números de la revista Eivissa i en l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, en la temàtica de la mar, de la qual és bon coneixedor. El seu compromís amb el món de la mar el féu participar, d’una manera remarcable, en una exposició col·lectiva el mes de novembre de l’any 2000 al Club Nàutic d’Eivissa amb l’aportació de tres obres. Des d’aquell any, fins al 2005, tan sols ha faltat en una ocasió, el 2004, a la seua cita anual amb la sala de cultura de “Sa Nostra”. Amb l’estil figuratiu de sempre, sorprèn amb un domini de les mescles extraordinari. La seua obra està plena de matisos on els grisos ocupen tres quartes parts de l’obra, fet del qual no sempre és conscient qui contempla els quadres. La tendresa dels cels rosats tenyeix paisatges silenciosos que produeixen un efecte de profund intimisme. De tant en tant, grups de pagesos evolucionen divertits en uns marcs que ja no hi són i que donen fe de l’amor del pintor per la terra. Les sensacions dominen l’obra i el llenguatge gestual dels personatges fa participar l’observador en els quadres. Pescadors ocupats en la seua feina transporten a un passat recent que sols en la memòria de l’artista poden sobreviure amb tal intensitat. Delicadíssimes porcellanes es reflecteixen en una taula, llumeners, cistellons, fruites, verdures posen de manifest el domini de l’artista en el seu ofici. Marines en les quals roses, violetes, maragdes, taronges i, en definitiva, una gran gamma de grisos inflen les veles amb un vent que se sent bufar i alterar la mar fins fer-la percebre inquietant. De vegades, aquesta mar es manifesta com d’una puresa intacta que fa quasi sentir por de rompre-la al mínim moviment del veler que es reflecteix absolut i voluminós trencant el mirall de l’aigua, la passió i l’harmonia, alhora. [TCM]