Carreño Prieto, Francisco

( Tarragona 1908 – Saragossa 1993) Pintor, dibuixant, il·lustrador i gravador, valencià.

A Tarragona fou alumne de les classes de dibuix i pintura de Salvador Gisbert. El 1920 es trasllada a València, on rebra classes del pintor Antoni Fillol, abans d’ingressar el 1922, a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles amb catorze anys on va entaular amistat amb Antoni Ballester Vilaseca (València 1910) i Josep Renau la influència dels quals es fa patent en el compromís polític del grup.

El grup reaccionà contra el “sorollisme” – pleiade d’imitadors de Sorolla – que havia dominat el panorama artístic valencià. El 1930, el grup fundà la Sala Blava d’Acció d’Art, que desapareixerà en arribar la guerra civil. En aquest anys Carreño s’enquadra en una postura realista que preten donar testimoni social.

Participa en 1931 en l’exposició col·lectiva en l’Agrupació Valencianista Republicana al costat de Tonico Ballester, Josep Renau, José Savina, I. Cuñat, Jiménez Cotanda, Enric Climent, Rafael Estellés, V. Beltrán, Rafael Pérez Contel, Francisco Badía, Ricard Roso i Salvador Vivó

El 1933 participa, juntament amb un grup d’intel·lectuals valencians, entre els quals es trobaven, entre uns altres, Rafael Pérez Contel, José Renau, Ángel Gaos, Pascual Plá Beltrán, Manuela i Antonio Ballester, Juan Renau, José Bueno i Emilio Gómez Nadal, en la fundació a València de la Unió d’Escritors i Artistes Proletaris

Al maig de 1933 es va publicar en el diari El Poble un manifest amb les signatures dels membres del grup en el qual s’anunciava la formació del nou organisme i es fa una crida a tots els artistes, escriptors i intel·lectuals per asseure els seus principis doctrinals de defensa de la cultura.

A la UEAP predominaven els artistes sobre els escriptors, integrant-se en ella cartelístes, artístas plàstics i també artistes fallers. A l’octubre de 1934 es vincula a la UEAP un grup d’artistes anarquistes, entre els quals destacava Manuel Monléon, cartellista i fotomontador.

El seu local social es va situar al carrer del Pilar i editaven la revista Nova Cultura, que posteriorment seria òrgan d’expressió de l’Aliança.

En esclatar la guerra civil espanyola, es va integrar en la secció d’arts plàstiques de l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes, realitzant nombrosos cartells. Carreñó va ser un dels primers pintors valencians que va posar en pràctica la necessitat d’un art compromès amb la revolució i un dels membres, més importants de l’avantguarda artística valenciana dels anys trenta.

Carreño feu les funcions de crític d’art i il·lustrador tant a Nueva Cultura (1935 – 1937) com després a Hora de España (1937 – 1938)

En 1937 escriu el pròleg del llibre “Funció social del cartell publicitari”– de Josep Renau – un assaig breu, on aquest presenta un recorregut històric i una anàlisi dialèctica del denominat “art publicitari”. Al pròleg, Carreño explica molt gràficament el paper del cartell com a disciplina artística: “Amb el cartell ha ocorregut un fet semblant al que va esdevenir amb el cinema. Aquest, també de curta història, no va ser considerat en principi més que com un passatemps modern que es produïa servint-se dels elements que el teatre li prestava. Avui ningú nega categoria artística al cinema, i la seva autonomia és reconeguda per tots”

Impulsats per alguns professors renovadors com Vicente Beltrán Grimal, Josep Renau i Francisco Carreño, diverses promocions d’estudiants van decidir apostar llavors per la llibertat expressiva i l’experimentació estètica. En la seva majoria, es van adherir a la Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris i a la Aliança d’Intel·lectuals per a la defensa de la Cultura (1936). Es tracta del grup format per Francisco Badía, José Savina, Enrique Cuñat, els germans Manuela i Antonio Ballester, Enric Moret, Eduardo Muñoz Orts “Lalo”, Manuel Monleón, Rafael Raga, José Estellés, Ricardo Boix, Antonio Deltoro, José Amérigo, Armando Ramón, Juan Borrás, Antonio Bisquert i Rafael Pérez Contel.

El paper exercit per tots ells en l’organització de l’II Congrés d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura (4-VII-1937) i àdhuc en els treballs del Pavelló d’Espanya de l’Exposició Internacional de París, va ser crucial. Carreño va presentar el mural El tràgic èxode de les masses malaguenyes.

El 1939 il·lustrà el llibre publicat a València Himnes guerrers. Després de la guerra va estar pres, pareix esser que quatre mesos, i va ser depurat com a professor. En sortir de la presó va reprendre la pintura fent paisatges i retrats de factura molt delicada.

El 1949 arriba a Eivissa com professor interí de l’Institut d’Ensenyança Mitja. El mateix any realitza la seva primera exposició individual a Palma. A Eivissa participarà a moltes de les exposicions col·lectives que organitza Ebusus, però mai arribarà a exposar de forma individual. A Eivissa la seva obra està centrada al paisatge, sovint de sa Penya o Dalt Vila. Entre els alumnes de Carreño a Eivissa el pintor Adrián Rosa, al que animarà en tot moment a estudiar Belles Arts a València.

El 1956 ocupa la càtedra de dibuix del l”Intsitut Joan Alcover, que ocuparà fins al 1978

grup Tago

València i Palma de Mallorca van organitzar antològiques en 1981 i 1982.

El 1987 es va establir a Saragossa on va morir el desembre de 1993.

Referències:

Bibliografia:

Galeria:

Per veure la foto ampliada clicar dues vegades