Erwin Broner

Broner, Erwin

(Munich, Alemanya, 1898- 1971). Nat Erwin Heilbroner, pronte comencà a signar Broner. Adquirí la nacionalitat  nord-americana. Va realitzar els seus estudis de pintura en l’Hans-HoffmannSchule en München i la Kunstakadamie de Stuttgart i en Dresden. (Dos Premis). Els seus estudis d’arquitectura els va cursar en la Technische Hochschule de Stuttgart. Des de 1930 fins a 1952 es va dedicar enterament a arquitectura i a la pel·lícula animada. Residència en Los Angeles, Califòrnia i Eivissa.

Primera visita a Eivissa en 1933. Col·laborà amb Raoul Haussmann i el GATCPAC en la redacció d’un número d’AC que revalorà l’arquitectura popular eivissenca. Visqué a Eivissa des de 1952 i permanentment des de 1959. Fundador del grup Eivissa 59.

Exposicions personals: Des de 1920 en Munich, Dresden, Stuttgart – 1955; Galleria Numero, Firenze – 1959; Galeria El Corsario, Eivissa – 1961; Galeria El Corsario, Eivissa.

Exposicions Col·lectives: Des de 1920 en Munich, Dresden, Los Angeles i New York – 1952; XIV Saló d’Art, Ebusus, Eivissa – 1953; XV Saló d’Art, Ebusus, Eivissa – 1954; XVI Saló d’Art, Ebusus, Eivissa – 1959; Grup Eivissa 59, Galeria El Corsario, Eivissa – Art Actual, Castelló, València, Màlaga – 1960; Galeria El Corsario, Eivissa – 11 Artistes Nord-americans a Espanya, Circulo de Belles arts de Madrid – 1961; Saló internacional de Nadal, Galeria El Corsario, Eivissa (Primer Premi) – II Saló Internacional d’Art a l’aire lliure, Eivissa – Galeria El Corsario, Eivissa – 1964; Galeria Ivan Spence, Eivissa – Eivissa 1965; 100 Gouaches de 60 pintors, Galeria Ivan Spence, Eivissa – Eivissa 65, Galeria René Métras, Barcelona – Eivissa 65, Galeria Juana Mordó, Madrid.

Referències:

Va formar part del Grup Eivissa 65

Bibliografia:

Revista Eivissa. Núm. 4. 1974. Sobre Erwin Broner. Cap a una normalització de l’arquitectura d’Eivissa. 
Eduard Mira
ESCUELA TÉCNICA SUPERIOR DE ARQUITECTURA LA SALLE. TRABAJO FINAL DE MÁSTER. PROYECTO INTEGRADO
DE ARQUITECTURA. Arq. Mariel Hinojosa Escóbar Dra. Claudia Rueda Vásquez
ARQ. ERWIN BRONER. DOS CASAS EN EL CASCO ANTIGUO DE IBIZA

Enllaços externs:

Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera

Broner, Erwin (Munich 1898 — 1971) ART/ARQUIT Arquitecte, pintor, dibuixant i urbanista. Nascut Heilbroner, en el si d’una família benestant d’origen jueu, va créixer dins un ambient en què la cultura ocupava un lloc molt important. La seua educació va completar-se amb la pràctica de l’equitació i el tennis, i al mateix temps rebia classes privades de música. Va prendre part a la Primera Guerra Mundial dins el cos de la Kavallerieentre l916 i 1918. Inicià els seus estudis de pintura a la Kunts Academie d’Stuttgart el 1919. Allí coneix el pintor Manfred Henninger, que tendrà una gran influència en la seua primera etapa pictòrica. El 1920 es trasllada a Munic per continuar els estudis de Belles Arts, i allí coneix Aenne Wittmer, que serà la seua primera esposa. Estudia amb Hans Hoffmann, pintor que emigrarà més tard als Estats Units i participarà en el naixement del moviment d’Action painting. L’any 1922 es trasllada a Dresden per estudiar pintura a la Staats Hochschule für Bildende Kunts, on tendrà Oskar Kokoschka com a professor. L’any 1925 viu a Hanweiler, prop de Sttutgart, on estudiarà arquitectura a la Technische Hochschule (1928-31) i construirà la seua primera casa, un taller per pintar. A Stuttgart Mies van der Rohe havia projectat un barri d’habitatges, la Weissenhof Siedlung, en el qual varen treballar els millors arquitectes del moment i que va permetre a Broner entrar en contacte amb l’arquitectura més avançada del moment, cosa que el marca profundament. L’any 1931 viatja a París, on visita el Louvre i s’introdueix en els ambients de la bohèmia parisenca. Posteriorment, el 1933, a causa de l’avenç del nacionalsocialisme alemany, emigra a Suïssa, des d’on inicia la recerca d’un nou lloc on viure. Aquest viatge el portarà accidentalment a Eivissa, que serà a partir d’aquest moment punt de referència en la seua vida, i on va coincidir amb altres emigrants, majoritàriament alemanys (Walter Benjamin , Wols , Raoul Hausmann i Will Faber entre d’altres) que, com ell, havien fuit del seu país. Per sobreviure a l’illa tocà el violí als cinemes i a les festes de noces. L’inici de la Guerra Civil el sorprèn a Barcelona, on s’havia desplaçat per tal de cercar millors perspectives professionals. En no aconseguir allistar-se a les brigades internacionals, abandona el país. Després d’un temps a Europa, viatja a Palestina per visitar el seu germà Walter, i allí coneix Bella M. Ullman, que havia estudiat disseny tèxtil a la Bauhaus i que serà la seua segona esposa. Mesos més tard va a París, on inicia els tràmits per emigrar a Amèrica i trobar-se, el 1938, amb Bella. Una vegada establerts a Los Ángeles i després de treballar en diferents oficis, acaba per dedicar-se al cinema. El 1944 es nacionalitza americà. L’any 1948 es traslladen a Krumville, prop de Nova York, on coneixerà Gisela, que es convertirà en la seua parella definitiva. La nostàlgia de la Mediterrània portarà la nova parella a Eivissa, on viuran des de 1952 fins a l’any 1956, tot i passant un temps a París treballant en el món del cinema. El 1957, per tal de no perdre la nacionalitat americana, tornen als Estats Units i s’instal·len a Santa Mónica. L’1 de març de 1959 Gisela i Erwin arriben de nou a Eivissa i s’hi quedaran definitivament. Va ser aquí on Broner va desenvolupar el millor de les seues idees, tant en pintura com en arquitectura. Pel que fa a la pintura, dels seus inicis es conserven nombrosos dibuixos, retrats i paisatges, molt acadèmics en un primer moment (1914-1920), i posteriorment altres exemples que palesen les influències dels expressionistes alemanys de la Secessió Berlinesa (Die Brüke, Der Blau Reiter, Nolde, i sobretot Kokoschka). La temàtica se centra en el paisatge i la figura, expressió del seu interès pel que l’envolta i per l’ésser humà, ambdues coses fonamentals a la seua vida, i que apareixen constantment a la seua obra fins als anys seixanta, moment en què entra dins l’abstracció. Són imatges molt rotundes, amb figures de perfils ben marcats i realitzades amb potents traços negres. Del seu viatge a París es coneixen dibuixos realitzats al Louvre que mostren el seu interès per l’escultura grega d’època arcaica i per l’obra dels clàssics (Delacroix, Ingres, Poussin, entre d’altres). En els primers anys quaranta construeix natures mortes, que fan palesa la influència de Cézanne i de Picasso en les formes geometritzants, i de Matisse en el color. El 1952, ja a Eivissa, es dedica sobretot a pintar. Es conserven nombrosos dibuixos d’aquesta època, bodegons, marines, així com nombrosos retrats, i també pintures a l’oli, teles picassianes de figures molt geomètriques organitzades amb elements rígids i volums definits, encara lligades al món real. Lligam que conservarà durant molt temps dibuixant del natural sobretot nus femenins, dels quals n’hi ha un gran nombre. Són dibuixos senzills, moltes vegades sense ombrejar, que només s’ocupen dels volums; són una mena d’exercici que continuarà fins als inicis del anys seixanta. En aquests moments, a l’illa, el món artístic estava dominat per tota una sèrie de pintors que, amb més o menys qualitat, continuaven l’obra de Puget Viñas , ancorats en un impressionisme que ja feia molt de temps que estava exhaurit. El seu text Idees sobre pintura moderna data d’aquest moment i en ell exposa la necessitat d’aprendre el llenguatge pur de la pintura, alliberada de la seua antiga missió il·lustradora de la història, missió que ara ja acompleixen el cinema i la fotografia. Aconseguir aquest fi serà el que marcarà tot el desenvolupament de la seua obra. Del 1956 existeix un altre text, De la pintura realista a l’abstracta, en què explica els principis i mètodes de la pintura moderna, i mostra l’esforç per donar a la seua pintura un fonament teòric. A partir de 1955 combina llapis de colors, guaix i tinta xinesa amb espais compositius molt dividits i en els quals alterna dibuixos d’aire infantil (gargots), amb fletxes i creus, i entra dins un món amb un rerefons màgic que l’endinsa en l’abstracció lírica. Treballa sobretot damunt paper, ja que la relació amb aquest suport és sempre més directa i sensual, el treball és més espontani i l’impuls creatiu més fresc i directe. D’aquesta mateixa època són les figures, suggerències d’animals o persones, en què dos punts i una línia horitzontal indiquen un rostre, línies quebrades suggereixen peus i mans i els cossos es redueixen a una senzilla línia vertical; són personatges agressius, híbrids, de traços forts i ràpids, d’arrels expressionistes i en què es fa patent la unió del real i l’imaginari. Posteriorment l’espai va cobrant importància, la paleta s’aclareix; i el diàleg entre la línia i la taca es fa protagonista. El 1957 apareix el primer collage, que a partir d’aquest moment serà una tècnica constant a la seua obra i que utilitzarà com a simple taca de color o com a imatge inserida; aquest interès pel collage és una prova més de la seua atracció pels materials humils. L’any 1959 Broner va ser membre fundador del grup Ibiza 59 , fonamental a l’art de les Pitiüses, que integrà artistes de diferents nacionalitats que únicament tenien en comú el seu treball dins les tendències més avantguardistes. En aquesta època hom es trobam ja amb un Broner madur, que treballa dins un informalisme matèric en què les sorres, les fustes i els collages de paper són els grans protagonistes de les seues obres. És el Broner que ja ha conegut l’expressionisme abstracte realitzat als Estats Units, país on va retrobar el seu mestre Hans Hoffmann, membre de l’anomenada Escola de Nova York i que, jueu com ell, havia fuit de l’Alemanya  hitleriana i havia tengut un paper fonamental en el naixement de l’expressionisme abstracte americà. Són obres que presenten grans superfícies de color, en les quals és evident aquesta influència americana, de forts traços negres amb esquits de pintura llençada amb força. Com ell mateix diu: “… el moment de captar la realitat ha passat i ara el que interessa és comunicar sensacions i emocions mitjançant el color”. Pel que fa al cinema, entre 1939 i 1951, a la seua primera etapa als Estats Units i establert a Los Ángeles, inicià els seus primers treballs a la indústria cinematogràfica com a càmera i reanimador de films de caire comercial i publicitari. El 1943 la George Pal Productions Inc., companyia productora de pel·lícules protagonitzades per ninots, coneguts popularment com pupetoons, el contracta com a operador. Aquesta experiència americana farà que més tard, l’any 1948, el cridin per participar a París en la realització d’Alícia en el País de les Meravelles, film produït per Lou Bunin i en el qual els personatges reals es mesclen amb els ninots animats en un ambient surrealista. La relació de Broner amb el cinema no acabà aquí, i en la dècada dels cinquanta hom el torna a trobar a París treballant per als Cinéastes Associés, agrupació de directors de gran renom que posaren les tècniques més innovadores al servei del cinema publicitari. Broner realitza amb ells filmets per a diferents marques de productes com xocolata o sabó, que encara avui sorprenen per la seua senzillesa i frescor. Continuen sent ninots animats i en aquestes ocasions Broner s’encarrega personalment de posar-los la música. Més tard, l’any 1958, es creen a Londres uns nous estudis de cinema d’animació industrial, didàctic i experimental, com a filial de la UPA Pictures Ltd., TV Cartoons, i criden de nou Broner per treballar-hi. Broner dirigeix aquests estudis fins al 1959. Totes aquestes experiències en cinema varen fer que Broner, una vegada instal·lat definitivament a Eivissa, desenvolupàs, en diverses èpoques, una feina no tan sols com a professional de l’arquitectura, sinó de significació cultural. Fou un dels fundadors, el 1968, del Cine-Club Eivissa , que va ser el primer intent d’apropar el públic illenc al cinema, i en dissenyà el seu anagrama. Pel que fa a l’arquitectura, un cop a Eivissa, la seua admiració per les construccions rurals queda reflectida a l’article que publicà en el número 21 de la revista AC del GATEPAC (1936); aques-tes cases representen per a ell la possibilitat d’entroncar l’arquitectura del passat amb la contemporània. Construeix a la platja de Talamanca l’establiment de banys (1934), que serà el primer exemple d’arquitectura contemporània a l’illa. Projecta també unes cases en filera, que no arriben a construir-se. Als Estats Units construeix a Krumville la casa Nauen (1950), que reflecteix la influència de l’arquitectura americana i presenta les mateixes constants que repetirà després a les seues construccions a Eivissa. A Santa Mónica, l’any 1957, compra una casa vella d’una sola planta, tota de fusta, amb la característica façana construïda amb potes encavallades una damunt l’altra. Broner reforma la casa completament per tal d’adaptar-la a les seues necessitats i poder disposar d’un estudi gran. Adopta solucions que recorden, en la idea de l’espai i el mobiliari, l’experiència anterior de la casa Nauen. Broner treu profit dels coneixements de fusteria que havia adquirit a la seua època d’estudiant a l’escola d’arquitectura de Stuttgart, coneixements que li permetran dissenyar molt sovent els mobles de les cases que projecta. [CVR/ARP] A partir de 1960, instal·lat ja definitivament a Eivissa des de fa un any, reprèn la seua activitat com a arquitecte i construeix la Casa Straus (1960) i la seua pròpia casa (1960) al barri de sa Penya de la ciutat d’Eivissa. A partir d’aquest moment construirà 22 cases més. La casa Broner és un dels exemples més significatius de la seua arquitectura. Situada en un entorn urbà compromès, és una demostració d’habilitat professional, ja que, sense renunciar als cinc punts de l’arquitectura moderna preconitzats per Le Corbusier a la ville Savoie (1929) —construcció sobre pilots, planta lliure, finestra correguda, utilització de la coberta com a solàrium i ús de la policromia tant exterior com interior—, aconsegueix integrar un tipus d’habitatge nou en un lloc de fortes preexistències ambientals sense caure en el mimetisme folklòric predominant a l’època, i en aquest sentit encara és un exemple prou vàlid avui dia. A la casa Kaufmann (1960) es troben també moltes característiques de la casa Broner —independència entre estructura i tancament, que permet desdoblar la pell de tancament, aconseguint una opacitat exterior i una transparència interior que fa que la planta es vagi obrint al sud i a les vistes i es tanqui cap a l’accés; integració en l’entorn paisatgístic, en aquest cas també singular, com és el puig des Molins, a partir del diàleg que s’estableix entre un volum pur autònom i el paisatge, de la mateixa manera que ho fan els molins que hi ha al puig; i l’ús de la policromia: blavet i almangra i les textures dels materials d’acabat—. També de l’any 1960 és l’apartament per a Hans Laabs, en un tipus d’encàrrec que es repeteix sovent: l’aixecament d’una planta sobre una casa existent al centre de la ciutat d’Eivissa. Aquí, una vegada més, Broner rebutja la solució fàcil de repetir mimèticament la façana existent i crea un nou sistema compositiu a partir de l’estructura de l’ampliació, fent ben evident la gran-dària de les obertures de la nova edificació, que contrasten amb el predomini del ple sobre el buit en l’edifici existent. La poca superfície disponible en planta se soluciona una vegada més amb la planta lliure i amb la seua habilitat pel disseny de cada racó, el que demostra un perfecte coneixement de les mides i de l’escala humana. Altres encàr-recs d’aquest tipus són l’aparta-ment Ruhnau (1966-1969) al barri de la Bomba, la casa Vedova (1969), a Dalt Vila, i la casa al núm 21 del carrer de la Mare de Déu (1970). Altres intervencions en què deixa ben clara la seua manera d’entendre l’arquitectura són les que fa sobre les cases pageses, on sempre queda ben clar el que és nou i el que és antic. Aquí, quan ha de fer ampliacions utilitza el mateix mecanisme de formació que l’arquitectura popular eivissenca, és a dir, afegeix nous volums segons les necessitats del programa i no té cap por de modificar els forats existents si ho requereix el nou espai interior, que sovent és “manipulat” i projectat cap a l’exterior. Exemples representatius d’aquestes intervencions són la casa Van Praag (1961), la casa Schillinger (1962) i la casa Schmela (1969), tal vegada la més interessant de totes. Altres construccions seues força interessants són la casa Pániker (1966) —desapareguda—, la casa Bonga (1963), la casa Pooch (1968) i la casa Siguan (1970). Totes quatre tenen en comú la seua situació de casa aïllada en un entorn natural i la solució de la planta, articulant les diferents peces del programa per “controlar” tant l’espai interior com el pròxim exterior, és similar, encara que potser més evident a la casa Pániker. La casa Tur Costa (1970), a Jesús, és també un exemple similar a les quatre cases anteriors quant a la solució en planta, però plantejada ja en una parcel·la de petites dimensions i de característiques més aviat urbanes que no rurals. Altres cases que per les seues característiques es podrien englobar en un grup diferenciat són “La Falaise” (1964), construïda per al pintor Elmyr de Hory, la casa Sinz (1964), la casa Louyet-Mazy (1966) i la casa Marcet (1968). Són totes elles situades en llocs privilegiats per les seues vistes i en les quals és evident l’esforç per emmarcar les visuals des de l’interior cap al paisatge exterior. Els apartaments Sendic (1968) són l’únic exemple d’edifici d’habitatges en vàries plantes que construí Broner. L’edifici és un volum aïllat de tres plantes en el qual, a pesar del canvi d’escala del programa, es continuen mantenint moltes de les característiques dels habitatges unifamiliars: rotació de les terrasses en voladís cercant les vistes, el passeig des de l’exterior fins a trobar l’escala d’accés, finalment desvirtuat ja que no es construí la pèrgola inicialment projectada que resolia l’encontre de l’edifici amb la carretera. En aquest projecte, Broner inicia la col·laboració amb Raimon Torres i a partir de llavors tenen una forta relació professional. Tal vegada la millor descripció de l’arquitectura de Broner sigui la que va fer l’arquitecte J. L. Sert en un escrit de l’any 1973 dedicat al seu record, que li demanà el pintor Erwin Bechtold, que aleshores preparava un llibre en homenatge a Broner: «Comprengué, com pocs, l’arquitectura nativa i va saber harmonitzar les coses noves (…) amb les coses de sempre, incanviables (…) Aconseguí crear una arquitectura molt seva, i a mesura que els anys passaven, anava trobant un vocabulari personal de forma natural i sense esforç. El que té de natural la seva obra és una lliçó per a molts, això em recorda un comentari de Le Corbusier, el qual un dia fullejant una revista d’arquitectura que reproduïa un projecte ambiciós i complex, exclamà “mais l’architecture n’est pas si dificile que ça”. L’obra arquitectònica de Broner és humana, natural, i d’ella es desprèn el plaer creatiu del seu autor, aquest plaer és contagiós al que contempla les seves construccions, que les comprèn i les viu». Però no tan sols cal destacar de Broner la seua tasca artística, com a pintor o arquitecte, sinó també el seu caire de ciutadà compromès, com ho demostra la seua actuació en el que ell mateix anomenà “atemptat urbanístic al port d’Eivissa”, quan es projectava fer al barri de la Bomba un edifici de quatre plantes i que, en gran mesura gràcies a ell, acabà en un edifici de dimensions més reduïdes. També, l’any 1967 publicà a Diario de Ibiza una proposta de reforma del passeig de Vara de Rey, avui en dia encara vàlida en molts d’aspectes. A la mort de la seua esposa, Gisela, la casa Broner, a sa Penya, passà a ser propietat de l’Ajuntament que la va sotmetre a una profunda restauració a càrrec dels arquitectes Isabel Feliu i Raimon Ollé i fou oberta al públic l’any 2012 com a Espai Broner. La Demarcació d’Eivissa i Formentera del Col·legi d’Arquitectes va rebre tot el llegat documental de Broner, plànols i fotografies que la historiadora Nina Ferrer va restaurar i ordenar. La casa Broner fou la protagonista de bona part del primer número de la revista D’A digital, editada pel Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Illes Balears. [FMS/SRP]

Erwin Broner i la consciència d’Eivissa. L’exposició ‘Arxiu i llegats Broner’ al MACE parlen de la mesura i el seny d’un artista a l’illa d’acollida. CRISTINA ROS Palma