Ignacio Agudo Clarà (Retrat de Carloandrés. Detall. Eivissa. 1959)

Agudo Clará, Ignacio

(Saragossa 1880 – Eivissa 1966) No arribà a Eivissa fins al 1936, sense pràcticament haver començat la seva carrera pictòrica. Clará, que no ha tingut cap reconeixement públic de rellevància, ocupà una posició d’importància a la pintura eivissenca de principis de segle. Pintor de vocació tardana, havia estudiat música i desenvolupat una important carrera musical a Barcelona, com a compositor i músic, arribà a ser primer violí del gran Teatre del Liceu. Com pintor va estudiar a Barcelona, on va ser deixeble del pare de Picasso, José Ruiz Blasco. Malgrat això, no feu els estudis superiors de Belles Arts fins després de la guerra civil i quan ja s’havia traslladat a Eivissa amb la seva dona, la també pintora Purificació Ortí. Clará va cursar els estudis de Belles Arts a València durant els anys quaranta, i fou professor de dibuix artístic de l’Escola d’Arts i Oficis d’Eivissa. Fou professor d’una nòmina important de les noves generacions de pintors eivissencs, entre ells Vicent Calbet, Antoni Pomar i Adrian Rosa. A la seva jubilació la seva plaça va ser ocupada per un altre dels pintors de la nova generació d’eivissencs vinguts de fora, Carloandrés.

La pintura de Clará està influenciada pel romanticisme alemany. Composicions fantàstiques, amb freqüents referències religioses o costumistes. Quasi sempre va pintar a l’oli, malgrat que feu simpàtiques composicions en dibuix que després comercialitzava en carpetes per al turisme incipient. Avui en dia aquestes carpetes han esdevingut autèntiques rareses, donat que els seus compradors solien ser estrangers. De tant en tant apareixen algunes làmines soltes.

Referències:

Bibliografia:

CABOT LLOMPART, J. Ibiza y sus pintores. Pàgs. 35, 66, 67, 70, 77 i 79.

Enllaços externs:

Agudo Clará, Ignacio.  Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera.

Agudo Clará, Ignacio (Saragossa 1880 – Eivissa 1966) ARTS Estudià la carrera de Violí i Piano al Conservatori de Música de Barcelona, i arribà a ser primer violí del Teatre de Barcelona els anys 1934-35 i a compondre algunes peces breus. Molt afeccionat també a la literatura, va escriure tretze novel·les, que foren publicades a Alemanya i encara són inèdites a Espanya. El 25 de maig de 1936 es casà amb la pintora Pura Ortí i amb ella i la seua família es traslladà a Eivissa, davant la imminència de la Guerra Civil. Instal·lat a una casa de Dalt Vila, començà a impartir classes de dibuix i pintura a l’Escola d’Arts i Oficis i fou aleshores quan decidí estudiar Belles Arts, cosa que faria a València els anys 40. Un poc més tard decidí obrir la seua casa-estudi de Dalt Vila al públic, circumstància que el portà a demanar la jubilació anticipada a l’Escola d’Arts i Oficis, i a dedicar-se per complet al seu ofici de pintor, al mateix temps que mantendria una tertúlia musical que seria el nucli d’una petita orquestra que interpretava peces a ca seua cada dimecres a la tarda. Com a pintor figuratiu, conreà el paisatge i el retrat, molt influït el primer pel romanticisme alemany. Tècnicament donà una gran importància al dibuix i a la composició, qüestions derivades de la seua fidelitat a la formació acadèmica que havia rebut. Utilitzà sempre l’oli sobre tela o sobre taula o cartó. Afeccionat als formats petits i a la descripció, la seua pintura és plena de detalls, colorit i poliment de les formes. Són curioses les seues composicions fantàstiques on el pintor combina tota una sèrie de visions oníriques amb qüestions religioses, temes històrics o llegendes. [ERS] La seua obra fou exhibida en diverses galeries i museus d’arreu del món. Malgrat que la major part de l’obra de Laureà Barrau té lloc durant la primera meitat d’aquest segle, la seua manera d’entendre l’art es troba més en concordança amb el segle passat que no pas amb l’actual. Les seues arrels artístiques parteixen del realisme i, sobretot, de l’impressionisme. La temàtica de les seues obres té com a finalitat atreure un públic que veia l’art com una alternativa a la vida quotidiana, com un entreteniment. D’aquí la recerca d’anècdotes agradables, retrats, escenes costumistes o paisatges que suggereixen aventures o descans. El tractament de la llum en les seues obres, especialment en el cas dels paisatges, és de tradició impressionista. La barreja de colors no es realitza a la paleta, sinó juxtaposant el color pur en pinzellades desiguals, de tal manera que es desfigura la forma, però es confereix a la visió global més força i autenticitat. La seua producció és molt densa. Fou un artista que pintà gran quantitat de quadres, i per això mateix la seua producció presenta una qualitat diversa així com una gran dispersió. El mes de juny de 1985, el Consell Insular d’Eivissa i Formentera organitzà una exposició antològica del pintor que tengué lloc a la Sala de Cultura de Sa Nostra de la ciutat d’Eivissa. [RRB]