Cent anys de pintura a Eivissa. De l’obrador a l’aparador

Part primera. El naixement de l’obrador artístic del Mediterrani (I)


Aquestes notes que avui publicam pretenen ser una mena de plantilla per a començar a situar noms i esdeveniments, per a un futur estudi de la pintura a Eivissa del segle XX. Si més no, pretenc aportar dades útils als estudiosos, o als simplement encuriosits per la pintura. Les dades, la informació tenen de bo que sempre són útils, inclús per als que no tenen el perquè compartir les meves opinions, conclusions o punts de vista. De fet, el meu treball parteix de la lectura de molts treballs, articles, monografies i catàlegs que, en moltes ocasions, arriben a conclusions per a la meva manera d’entendre equivocades o parcials.

Si hi ha un fenomen cultural que pugui diferenciar el segle XX a Eivissa i Formentera aquest ha estat els inicis de la pintura a les nostres Illes. Si bé Eivissa ha conegut les manifestacions pictòriques des de sempre, no és sinó des de principis del segle XX que l’illa compta amb els seus primers pintors autòctons.

Quan vaig començar a escriure aquest article volia fer un resum dels artistes del segle XX a Eivissa. Una petita presentació que servís per a tenir un text senzill i curt que permetés d’una ullada, assolir una visió de conjunt de la pintura a l’Eivissa del segle XX, i de les seves repercussions socials i culturals.

Pareixia fàcil donar quatre pinzellades parlant dels pintors més importants, però a mesura que anava escrivint em vaig adonar tot d’una de la meva gosadia. Per sort la història de l’art, o de l’art i dels artistes, a l’illa és tan densa i rica que tal objectiu es va mostrar inassolible sense caure en mancances i oblits imperdonables.

Els darrers anys, Felip Cirer, Vicent Valero, Maria Lena Mateu i molts d’altres han anat publicant magnífics articles monogràfics. La meva intenció era fer una mica un resum de l’estat de la qüestió, i de pas reivindicar figures concretes com Ferrer Guasch, Portmany, Carloandrés, Antoni Pomar, Adrian Rosa i Vicent Calbet – per dir alguns dels pintors que subjectivament més m’han interessat -, i que crec que mereixen major reconeixement i presència social. Tristament la manca de reconeixement és bastant comú amb tots els altres pintors que també aniré anomenant.

Ara com ara, les col·leccions públiques on es puguin admirar les obres del conjunt dels pintors que a Eivissa han pintat, són o inexistents o molt parcials. Per veure la seva obra hem d’acudir majoritàriament a col·leccions privades. Tampoc existeix un treball d’estudi global, ni una catalogació seriosa de les seves obres. Només el MACE i el Museu Puget desenvolupen una tasca seria d’estudi i catalogació, on les mancances són evidents. Qualsevol poble modern que aspiri a certa rellevància cultural ha de gaudir de bones col·leccions artístiques que recullin totes les tendències. Passejar per les sales de la Tate Britain – per donar un exemple de prestigi – o per les del Museu de Bellas Artes de Bilbao – per donar un altre exemple – dóna una idea de com els pobles cultes reuneixen la globalitat del seu llegat artístic, sense que això sigui obstacle ni un – al contrari – per a desenvolupar les més punteres col·leccions d’Art Contemporani. Un altre exemple pot ser el MAMBO – Museu d’Art Contemporani de Bolonya – que construeix el seu relat des de Morandi – el geni bolonyès de les natures mortes – passant per realisme social italià, el realisme socialista i arribant a les noves tendències artístiques. La ciutat partisana té un reflex al seu museu, potser la conservadora societat eivissenca del segle XX ho hauria de tenir al seu.

Deia Carles Marx que no es podia construir el socialisme partint de societats endarrerides i preindustrials. Igualment, no es pot construir una història de l’Art eivissenc ignorant els trams entremitjos, entre l’avantguarda del segle XXI i el paisatgisme o la nova figuració. La pintura au plain air dels nostres paisatgistes ha estat tan important per a la construcció de l’Eivissa que ara coneixem, com l’abstracció més avantguardista, l’informalisme o qualsevol altre “isme”. El Mateix esperit de l’Eivissa del segle XX sempre fou el contrast. L’oposició entre tradició i modernitat. És aquesta barreja la que fa del segle XX eivissenc una experiència inimitable

Marià Villangómez a un text, no massa conegut, publicat amb motiu de la presentació del primer (i darrer) Gran premi d’Art “Illa d’Eivissa” deia sobre Eivissa i els seus pintors:

“A la primera, a la segona dècades d’aquest segle ja pintava l’eivissenc Narcís Puget. No era un autodidacte: havia après a les escoles, als museus de Barcelona i Madrid. La seva pintura fou evolucionant cap a un impressionisme molt seu. Se li oferia llavors un tema quasi verge: els camps, les cases, les gents, els costums de l’illa. Amb alegria i saber, els pintà envoltats a la seva llum, els homens en el dinamisme del seu treball, l’esbarjo, les seves devocions.
Per aquells anys vengueren a Eivissa el matisat Rossinyol, el modernista i el poderós Sorolla, l’impressionista. No pintaren molt. El primer ens va descriure més l’illa amb la ploma que amb el pinzell. El segon realitzà la seva millor obra eivissenca mitjançant, per damunt de tot, l’influx – més moral que d’estil – al nostre excel·lent Puget.
Molts, i en l’obra d’alguns hi ha la precisió difícil, la màgica vibració de l’art. I han vingut a l’illa, en número cada dia major, per a temporades molt llargues, inclús per a establir-se aquí, artistes no ja de les costes vesines sinó dels més remots països.

Diverses generacions d’artistes eivissencs han manifestat, des del mestre Puget, les seves successives preocupacions. Fins a arribar a la d’aquests jovens, autèntiques promeses, que poden exposar a la paral·lela I Biennal del SEU, per raó dels seus actuals estudis a les escoles espanyoles.

De la mateixa manera, al modernisme o a l’impressionisme han succeït, entre els pintors que han vingut a viure i a treballar a Eivissa, altres tendències. Moltes vegades, pot no ser el tema eivissenc el que es busqui per l’obra; però si s’haurà incorporat en ella, en certa manera, alguna cosa de no molt definida, l’ambient, el clima, l’esperit de l’illa, enmig de la qual s’ha produït.

Crec poder ser l’intèrpret, aquí, de l’interès i afecte de la Ciutat pels seus propis pintors. Com així mateix expressar, la solidaritat, la comprensió i el reconeixement dels eivissencs cap a tots aquests compatriotes i estrangers que han fet d’Eivissa un fecund obrador d’art. Alguna cosa ens deuen, molt els devem. Han dut lluny el nom de l’illa, han exposat en gran nombre i repetidament a les nostres galeries, i ara acudeixen, en generosa germanor, a una exposició de la pintura eivissenca, aquest Gran Premi Illa d’Eivissa, que s’ha organitzat pensant tant en ells com en nosaltres.
La densitat i importància del quefer artístic de l’illa han motivat que el SEU és fixes a Eivissa per a escollir-a com seu de la seva Biennal Internacional d’Art Universitari, distinció que ens honora i que agraïm. I acompanyam complaguts el seu primer certamen amb aquesta mostra de la producció artística, actual i viva, a la nostra petita i antiga terra mediterrània”

Corria l’any 1964 i el moviment artístic a Eivissa estava en boca de tots, dins i fora de l’illa. Aquells pocs precursors s’havien convertit amb una plèiade de pintors de tots els orígens i nacionalitats imaginables. Així, als salons anuals d’Ebusus havien esdevingut internacionals, s’havia hagut de prendre mides per a limitar el nombre de participants. Tants eren els pintors radicats a l’illa.

Narcís Puget Viñas (Eivissa 1874 – Santa Eulària 1960) morí just al començament d’aquesta eclosió pictòrica, però al solitari representant inicial de les nostres belles arts, s’havien afegit amb els pas dels anys una cohort d’artistes. No arribà Puget a crear escola -malgrat el que s’hagi pogut dir i escriure – com tampoc la crearen els pintors que el varen seguir, però si va aconseguir al llarg de la seva vida, i després, moltes vocacions a través de les seves ensenyances i la seva obra.

Si donam per vàlida la data de 1919, com l’any en què Sorolla visità l’Illa i animà amb la seva presencia i els seus consells a Puget a reprendre la carrera pictòrica abandonada, podríem dir que aquest any hauria de ser considerat la data iniciàtica de l’art a Eivissa. Dic si la prenem per bona, per mor de què a molts de llocs trobam la referència a un fantasmagòric viatge de Sorolla a Eivissa el 1917, del que no he pogut trobar el més mínim indici a la premsa local de l’època. El viatge que tots coneixem i que està ben documentat als diaris de l’època és el que Sorolla realitzà l’any 1919

S’ha dit si en Puget era sorollista o no. Pot ser que en la seva visió pictòrica s’allunyés de l’estil del mestre, sobretot amb el pas dels anys. El que sí que és cert és que Sorolla va ser per a ell un exemple fonamental i el seu referent artístic en tots els sentits. Sabem, per una conversa entre Isidor Macabich i Carloandrés – quan aquest darrer feia el retrat que coneixem del primer – que Puget es presentà a Sorolla a la seva arribada a Eivissa acompanyat per Isidor. Macabich, era en aquells moments un bon deixeble de Puget i aficionat a la pintura, art que conreà també amb bona mà durant alguns anys de la seva vida i que després va anar abandonant en benefici de l’escriptura. Puget es va presentar a Sorolla amb aquestes expressives paraules:

-Senyor, aquí té vostè el seu fill artístic – i assenyalant a Macabich – i aquest és el seu nét!

Lògicament Macabich mai va oblidar el seu debut artístic amb Sorolla.

A Puget el seguiren a Eivissa, altres pintors. Josep Tarrés Palau (Eivissa 1892 – 1945), deixeble de Puget i intèrpret primer del paisatge i els tipus urbans de la Ciutat. Un dels primers – si no el primer – a pintar els carrerons de Sa Penya, amb els seus meravellosos contrasts de llums i ombres. Fou un pintor de gran interès i mai suficientment reivindicat, malgrat que la seva producció pictòrica va ser curta. Les dramàtiques circumstàncies dels seus darrers anys de vida segurament no ho varen propiciar. Molt important i destacable fou també la seva tasca com professor de la incipient Escola d’Arts i Oficis de l’Illa, sense lloc a dubtes, bressol d’alguns dels millors artistes que l’Illa ha conegut en el passat segle.

També Ramon Medina (Eivissa 1899 – Havana 1960) ocupa destacat a la pintura eivissenca dels anys trenta. La seva figura, com artista i pintor de mèrit, ha estat oculta darrere la seva rellevància política i periodística. Medina, malgrat la producció curta i irregular, fou un notable paisatgista particularment amb les seves visions de la Ciutat d’Eivissa.
A Tarrés, el va seguir – cronològicament parlant – Marià Tur de Montis (Eivissa 1904 -1994). Tur de Montis, fou un pintor de gran mèrit, i un dels primers – si no el primer – a assolir certa projecció internacional. Tur de Montis cursà estudis reglats a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona, ampliant després amb els seus viatges a Itàlia i França. Es va especialitzar en la figura, particularment la femenina, es poden trobar obres seves al Museu de Palerm, i a col·leccions de diversos països arreu del món. Va exposar al llarg de la seva vida a París, Londres, Madrid i Barcelona.

Ignasi Agudo Clará (Saragossa 1880 – Eivissa 1966) que malgrat haver nascut abans que els anteriors, no arribà a Eivissa fins al 1936, sense pràcticament haver començat la seva carrera pictòrica. Clará, que no ha tingut cap reconeixement públic de rellevància, ocupà una posició d’importància a la pintura eivissenca de principis de segle. Pintor de vocació tardana, havia estudiat música i desenvolupat una important carrera musical a Barcelona, com a compositor i músic, arribà a ser primer violí del gran Teatre del Liceu. Com pintor va estudiar a Barcelona, on va ser deixeble del pare de Picasso, José Ruiz Blasco. Malgrat això, no feu els estudis superiors de Belles Arts fins després de la guerra civil i quan ja s’havia traslladat a Eivissa amb la seva dona, la també pintora Purificació Ortí. Clará va cursar els estudis de Belles Arts a València durant els anys quaranta, i fou professor de dibuix artístic de l’Escola d’Arts i Oficis d’Eivissa. Fou professor d’una nòmina important de les noves generacions de pintors eivissencs, entre ells Vicent Calbet, Antoni Pomar i Adrian Rosa. A la seva jubilació la seva plaça va ser ocupada per un altre dels pintors de la nova generació d’eivissencs vinguts de fora, Carloandrés.

La pintura de Clará està influenciada pel romanticisme alemany. Composicions fantàstiques, amb freqüents referències religioses o costumistes. Quasi sempre va pintar a l’oli, malgrat que feu simpàtiques composicions en dibuix que després comercialitzava en carpetes per al turisme incipient. Avui en dia aquestes carpetes han esdevingut autèntiques rareses, donat que els seus compradors solien ser estrangers. De tant en tant apareixen algunes làmines soltes.

Per la seva banda, la seva esposa, Purificació Ortí, va obtenir cert renom com retratista i feu molts dels retrats dels bisbes eivissencs del segle XX, que es conserven a la Catedral.

Un altre patriarca de la pintura a la nostra illa fou Antoni Marí Ribas “Portmany” (Eivissa 1906 – 1974) – De Marí Ribas s’ha dit molt però encara no s’ha escrit la darrera paraula. La seva obra és tan gran en qualitat, i tan ampla en quantitat, que deixa lloc a molts d’estudis encara per fer. S’ha dit d’ell que vas ser un autodidacte, però els estudis que s’han escrit han deixat clar que va seguir ensenyances reglades -malgrat que per poc temps – i va beure dels clàssics sempre que va poder. De Portmany és destacable la seva originalitat i seguretat en el traç. Una tècnica molt personal que aconseguia elaborant un seguit de punxons fets de canya que ell utilitzava de forma mestra per aconseguir els efectes de traç i estil que pretenia. Va ser, com una gran part dels pintors d’aquest segle eivissenc un pintor de carrer. Feia goig veure’l dibuixar assegut al “Rastrillo” a Eivissa o a les bancades del Born de Palma, el temps que hi va viure. En Marí Ribas, va ser juntament amb en Carloandrés el pintor més estimat del Marqués de Lozoya, una altra figura cabdal de l’art eivissenc del segle XX – aquesta vegada com a mecenes i promotor artístic – que cal estudiar amb més profunditat. Portmany va recollir també escenes marineres, tipus ciutadans i el bull del mercat la vida a la ciutat d’Eivissa.

Finalitzant la llista dels pintors que podríem enquadrar en la categoria de precursors de la pintura eivissenca tenim a Narcís Puget Riquer (Eivissa 1916 – Barcelona 1983), fill i deixeble del patriarca del mateix nom. Puget Riquer destacà especialment en el camp de l’aquarel·la. Una inoportuna malaltia de la vista, feu que la seva carrera s’estronqués massa aviat. Així i tot, la seva producció va ser molt important en quantitat i qualitat. Pintor estimat i admirat dels seus companys de professió a l’Illa, comparteix avui amb son pare l’espai del Museu Puget.
El que realment va fer que Eivissa ocupés un lloc especial a l’imaginari de les Arts Visuals del segle XX, va ser l’arribada de centenars de pintors de tots els racons del món atrets pel paisatge illenc, per la seva pau i per les excel·lents condicions de vida que oferia l’illa. Aquest fenomen que començà a principis del segle XX, i que va ser interromput per la guerra civil, tornà amb més força encara acabada la contesa.

Entre els pintors que arribarien a Eivissa a principis de segle noms com Laureà Barrau, que s’establí a Eivissa fins a la seva mort l’any 1971, sent un referent per a molts dels pintors de l’illa; Anselmo Miguel Nieto, i Miquel Villà.
Villà a Eivissa mereix un estudi en profunditat, no només per la importància i qualitat de la seva producció eivissenca, sinó també per la influència que el seu estil va tenir damunt l’obra de molts eivissencs, particularment a la pintura del seu amic Carloandrés, als paisatges d’Adrian Rosa, de Ferrer Guasch o del més jove Francesc Riera.
Villà va viure a Eivissa, en períodes perfectament regulats – era un gentleman perfectament metòdic fins al darrer detall en els seus costums – que repartia les seves estances bianuals entre Eivissa i la Pobla de Segur. Posteriorment va incorporar Altea a la seva dinàmica. Villà estigué a Eivissa entre 1931 i 1968, en què abandonà l’illa de forma definitiva decebut per la perduda de l’assossec i la pau que ell buscava per treballar. En un principi s’establí a Santa Eulària, per a després de la guerra baixar a Vila, a la Fonda La Marina, que va ser el seu lloc de residència puntual fins a la sortida de l’illa.

Però l’autèntica eclosió artística es produeix als inicis de la segona meitat del segle XX. Arriben a Eivissa entre les darreries dels anys quaranta i els principis dels cinquanta, Leslie Grimes, Erwin Broner, Erwin Bechtold, Frank “El Punto”, Wil Faber, Hans Laabs, Carloandrés, Mompó, Kaas Richards,Sara Nechamkin, Nobuaki Matsabaris, Bob Munford, Ken Arber, Will Gibian, Fumiko Matsuda i tants d’altres. La llista és meravellosa i es fa interminable. També als inicis dels seixanta i setanta continuaran arribant artistes a l’illa.

Intentant mantenir cert ordre cronològic hem de mencionar a dos eivissencs, dels quals enguany celebram el centenari del seu naixement, dos pintors compartiren moltes coses i que representen dues visions d’aquest segle dramàtic. Dos pintors amb trajectòries ben diferents: Ferrer Guasch i Tur Costa “Gabrielet”

Nascuts ambdós pintors el 1917, enguany se celebren sengles centenaris. Vicent Ferrer Guasch (Eivissa 1917 – Eivissa 2008) malgrat que fou deixeble de Puget, mai va seguir les seves passes pel que fa a la seva manera d’interpretar la realitat. Fos prurit de diferenciar-se del mestre, fos per pura convicció estètica, Ferrer Guasch va desenvolupar sempre un estil ben allunyat del mestre Puget. La sobrietat en la utilització dels colors, l’atenció preferent al paisatge per damunt de la figura, li donen una personalitat i un estil únic. Ferrer Guasch ha tingut més imitadors que seguidors.

De formació catalana, va estudiar magisteri i no va ser fins més tard que cursà els estudis de Belles Arts a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi. Malgrat que Ferrer Guasch comença a exposar molt prompte als salons anuals d’Ebusus, no serà fins als anys cinquanta del segle XX que assolirà una carrera artística vertaderament professional. La seva residència a Barcelona no va ser mai obstacle per ser el protagonista d’una de les exposicions anuals de la temporada artística eivissenca. Tot coincidint amb les Festes de la Terra, Ferrer Guasch presentava de forma periòdica la seva exposició anual. Va ser el primer pintor a inaugurar la sala d’exposicions de la Caixa de Pensions a s’Alamera, sala que durant molts anys va ser l’epicentre de totes les exposicions dels artistes de l’illa, honor que compatí des de molt prompte amb la Galeria Tanit.

Ferrer Guasch centra els seus temes amb una figuració geomètrica molt original. La seva manera d’interpretar la llum i els blancs i blaus de l’illa són personalíssims. Si en alguna cosa hem de trobar la petjada del mestre Puget, seria al dibuix. Al llarg de la seva carrera Ferrer Guasch va obtenir diferents reconeixements a dins i fora de l’illa, sent un dels pintors que exposà de manera continuada fora d’Eivissa, tant a Espanya com a l’estranger.
Ferrer Guasch fou l’impulsor de la creació de l’anomenat Grup Puget, un grup de pintors format per ell mateix, Antoni Marí Ribas “Portmany”, Antoni Pomar i el -llavors – jove del grup Vicent Calbet. La teoria més acceptada és que el grup es va crear com reacció a la creació per part del ceramista Ruiz del grup Ibiza 59 a la Galeria El Corsario de Dalt Vila.

El grup Ibiza 59 estava format per un grup de pintors estrangers, més o menys arrelats a l’illa, i que compartien una visió informalista de la pintura. Així, el grup Puget seria el referent autòcton i figuratiu que d’alguna manera faria el contrapès davant l’Ibiza 59.

El més cert és que ni un grup ni l’altre assoliren els mínims requisits que des del punt de vista de l’historiador de l’art es poden exigir per considerar l’existència d’un grup artístic. La carència d’un manifest que fixes la seva forma d’entendre la pintura, la disparitat de criteris estètics, i de normes o condicions que justifiquessin la pertinença o no al “grup”, fan que ara com ara no se’ls consideri un grup real ni a un ni l’altre, més enllà de les afinitats personals.

Tant els components del Ibiza 59, com els del grup Puget, no anaren més enllà d’algunes exposicions conjuntes i d’assolir cert grau de promoció conjunta. Ambdós grups es dissolgueren sense majors explicacions al poc de la seva creació. D’altra banda els mateixos components dels grups compartien sovint projectes i exposicions, tant amb membres de l’altre grup com amb pintors que no pertanyien a cap de les dos parts. La majoria de pintors de l’illa restaren al marge tant d’una formació com de l’altra. Uns per manca d’interès a participar, d’altres per què no foren convidats.

Per la seva banda Antoni Tur Costa (Eivissa 1917 – Eivissa 1998), conegut de tots com Gabrielet, passarà al record com l’artista formenterer per antonomàsia. Format a l’Escola de Ceràmica de Madrid, va destacar també com dibuixant. Gran part de la seva biografia està lligada als viatges artístics a l’estranger, en particular a la seva estada a l’Escola de Belles Arts de Roma. A la seva tornada a Espanya s’establí a Formentera, on muntà un taller de ceràmica i un forn a la Mola. El gruix de la seva obra està format per murals de ceràmica, malgrat que també va ser apreciat com pintor i dibuixant. Formentera li va dedicar un dels espais emblemàtics de Sant Francesc.

A la segona part de l’article continuarem el relat de l’aventura artística del segle XX eivissenc i dels seus protagonistes. Alguns ja s’han anomenat en aquest article sense parlar de la seva obra, d’altres encara han d’arribar a l’illa i seran tractats a les pròximes pàgines.

Antoni Pomar, Adrian Rosa, Carloandrés, Vicent Calbet, dins el camp dels pintors arrelats a l’illa. El català Chico Prats. Pere Guasch, Paco Riera, Josep Marí, més jovens. Els abstractes eivissencs i referents Erwin Bechtold o Tur Costa. Els que encara no havien arribat: Gilbert Herreyns, Fandos, Staforini. I sí, ja ho sé, no hi són tots. A poc a poc. Però són tots els que estan. Fins a la pròxima ocasió.

Article publicta originalment a la REVISTA EIVISSA, núm. 61 de 2017. Institut d'Estudis 
Eivissencs
0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *